L’estiu del 2011, el Barça celebrava el retorn del fill pròdig, Cesc Fàbregas, després d’una etapa de creixement a l’Arsenal. Tornava al conjunt blaugrana per compartir vestidor amb Xavi Hernández, Sergio Busquets i Andrés Iniesta. A més, Thiago Alcántara estava a punt de deixar el filial, i Sergi Roberto era la darrera peça d’una cadena de migcampistes que semblaven garantir l’estil més identitari del Barça durant anys. La cadena, però, va començar a trencar-se amb algunes sortides més aviat del previstes i la retirada de dues llegendes. Ara, el club, busca regenerar amb fitxatges un mig del camp orfe d’un estil que va regnar a Europa i al món. 

L’estiu del 2013, el Bayern Munic va aprofitar que Thiago no va arribar al mínim de partits disputats que li hauria pujat la clàusula per pispar-lo a baix cost del Camp Nou. El migcampista hispanobrasiler volia més minuts, i al conjunt bavarès li asseguraven un rol més protagonista per un jugador que vivia a l’ombra d’Iniesta i de Xavi. Thiago no va tenir paciència per esperar el seu moment, i va decidir fer-se un lloc a l’Allianz Arena. L’estiu següent, va ser Cesc Fàbregas qui, lluny d’encaixar al club blaugrana, va buscar-se una nova sortida, altre cop a Londres, però aquest cop al Chelsea. El  maresmenc i el Barça no van saber entendre’s, segurament eclipsat pel rol de Messi com a fals nou, una posició que xocava amb la de Cesc, un migcampista amb arribada. 

Fins ara, la pèrdua més sensible per l’estil de toc blaugrana, s’havia produït l’estiu del 2015, quan va seguir el degoteig. Xavi Hernández, empès per la falta de minuts amb Luis Enrique, va fer un pas al costat per fitxar per l’Al-Sadd. En els seus últims anys, l’estil havia trontollat, amb la proposta del tècnic asturià d’aportar un registre més vertical i ofensiu al Barça. El darrer en plegar és un Andrés Iniesta que ha emigrat al Japó aquest estiu a la recerca d’uns últims anys de carrera lluny del focus del que ha estat el club de la seva vida. Com Xavi, el manxec va buscar una retirada lluny de casa, en un destí que li garanteix uns últims cursos pagats a nivell d’estrella. 

 

Mentrestant, el Barça va recórrer al mercat per trobar substituts. Però ni Song (19 milions), ni Arda Turan (34), ni André Gomes (37), ni tampoc Paulinho (40), han aconseguit tapar el forat deixat per aquests quatre talents formats al planter. 130 milions en jugadors força allunyats de l’estil de la Masia que havien defensat i reivindicat els Xavi, Iniesta i companyia. Mentrestant, en el mateix període, el Madrid ha fitxat Modric (30), Kroos (25), Isco (30) i Asensio (3,5), quatre jugadors de clar perfil Barça -i a qui el conjunt blaugrana va arribar a tenir força a prop-, i que li han permès aixecar quatre de les últimes conc Champions. I tots ells, per 88,5 milions, 40 menys dels que va pagar el Barça per quatre jugadors de rendiment i estil força discutit. 

 

Només Rakitic (18) s’ha consolidat com una opció de garanties, mentre Denis Suárez (3,25), segueix sent l’eterna promesa que busca un forat a l’onze. Un cas similar viu Sergi Samper (planter), que ha encadenat cessions al Granada i Las Palmas després de no convèncer Luis Enrique ni Ernesto Valverde. Arthur (31) i, sobretot, Aleñá (planter), apareixen com els dos últims ocupants d’un mig del camp que segueix intentant regenerar un estil cada cop més allunyat del que va triomfar per Europa. De Jong (Ajax), Rabiot (PSG) i, de nou, Thiago (Bayern) sonen ara com a objectius blaugranes. El repte no és senzill: la formació dels jugadors del planter va costar anys de formació i una paciència que ara semblen haver substituït els diners. 



Més notícies

Nou comentari