Les de Roma i Anfield no són dues derrotes qualsevols pel Barça. Per la forma com van arribar, després de dos importants avantatge, però especialment per la transcendència: dos anys més sense l’orelluda del Barça de Messi. Les reaccions, lògiques, de desencant i frustració de bona part dels aficionats del Barça després d’un nou entrebanc com aquest evidencien una realitat: cal canviar quelcom. Hi ha qui parla de final de cicle, però el cert és que sembla un punt injust per un club que en els últims mesos està fent passes per rejovenir un grup que ha incorporat peces com Arthur (22), Lenglet (23), Dembélé (21), Coutinho (26), Semedo (25), Malcom (22), i que afegirà a aquests a Frenkie de Jong (21). Regenerar el llegat dels Valdés, Puyol, Xavi o Iniesta no és senzill. Això ja se sabia. Cap d’ells ni dels que vindran seran clons. Cal adaptar-se a una nova realitat. A nous jugadors.
Un altre tema és la gestió que es faci dels recursos. Per Coutinho i Dembélé, dos jugadors que segueixen per sota de les expectatives generades -sobretot el brasiler- i, especialment, del preu pagat, s’han destinat bona part dels recursos que es van obtenir per Neymar, més de 200 milions d’euros. Les dues eliminacions amb Valverde són similars per la forma, però estaria bé recordar que, amb l’actual tècnic blaugrana, només s’han perdut 11 dels 116 partits disputats. Pocs tècnics tenen els seus números al Barça. També seria adient tirar una mica més enrere i observar què va passar els anys anteriors a Valverde: el Bayern va anotar un 7-0 en el global d’unes semifinals al Barça, la Juventus un 3-0, i de no ser per Sergi Roberto, el PSG també l’hauria eliminat després d’un 4-0. Aquestes derrotes no són casuals, sinó consecutives, i reflecteixen que al Barça, en els últims anys, li està faltant quelcom pujar al darrer graó continental. Hi ha qui li dirà bon joc, encert, millor renovació de la plantilla o, simplement, efectivitat. Per arribar al fons de la qüestió, a per què això passa, cal un anàlisi reflexiu i en profunditat.
Sigui com sigui, comptant l’actual, el Barça només haurà guanyat una -la de Luis Enrique, curs 2014-15- de les últimes vuit edicions de la Champions. Això, amb Messi en plenitud física, és imperdonable. Madrid (4), Chelsea i Bayern (una cadascun), han sumat orelludes mentre l’argentí s’ha anat consolidant com el millor del món i, segurament, de la història. La lectura fàcil per a molts seguidors del conjunt blaugrana és cremar-ho tot: president, junta, entrenador i bona part de la plantilla. Segurament, cap extrem és aconsellable. Ni s’ha de canviar tot ni s’ha de deixar tot com està. Els canvis són necessaris, es guanyi o es perdi. Per tant, resulta un punt injust carregar tota la culpa de les últimes eliminacions europees en un Valverde que ha comès errors, però com n’han comès tots. Ell, però, no era a la defensa del córner que va significar el 4-0. Tampoc a les faltes xutades per Messi en els partits d’anada i de tornada. Ni en cap de les rematades a Anfield de la primera part del duel de tornada.
El tècnic va renovar fa pocs mesos fins el 2020, però a hores d’ara el seu futur sembla més gris que mai. Tampoc sembla clar el futur de bona part de la plantilla, si bé caldria deixar passar uns dies per analitzar més fredament com ha anat el curs. De moment, el Barça és campió de Lliga, semifinalista de la Champions i té una Copa per disputar. Amb Valverde s’ha caigut amb estrèpit en dues eliminatòries europees. Però a Europa, com en la resta de competicions, només pot guanyar un. Parlar de fracàs, per un tècnic que ve de fer un doblet i que pot repetir-ne un altre, és relatiu. Guardiola no guanya cap Champions des del 2011. Klopp no n’ha guanyat cap, i això que ha disputat dues finals, les mateixes que Simeone, que tampoc suma cap títol. Tampoc Allegri. Conquerir Europa no és ni ha estat mai senzill, pel que cal relativitzar el fracàs. Altra cosa és que fracàs signifiqui haver deixat de fer les coses com fa anys es presumien: cuidar més el planter, intentar que el joc segueixi uns mateixos paràmetres identitaris i reconeixibles i, potser el més important, haver perdut aquell intangible futbolístic que permetia al Barça ser un club únic i diferenciat al continent.
