L’hermetisme del futbol d’elit i la tendència generalitzada a divinitzar els jugadors ha provocat que bona part dels afeccionats hagi oblidat que els futbolistes són persones; individus amb una professió exageradament ben remunerada i una repercussió mediàtica abismal, sí, però no per això menys humans; personatges amb uns valors i unes bones conductes a transmetre, evidentment, però no per això diferents de la resta de mortals. També els del Barça, immersos en una bombolla que mai, ni quan pengen les botes, poden abandonar completament per molt que ho desitgin. El pes de lluir la samarreta blaugrana és tan elevat que acompanya els futbolistes molt més enllà del terreny de joc. I tots els qui volen triomfar en el millor equip del món estan obligats a compaginar la pressió que això suposa amb una vida que s’apropi, tant com pugui, a la d’una persona normal.
Saber exterioritzar ostensiblement aquesta realitat és el gran èxit de Matchday, la sèrie de Rakuten TV que obre les portes del vestidor del Barça. Encara que no les obre totes ni ho fa del tot, ja que de ser excessivament fidel al dia a dia culer es reproduirien algunes picabaralles dialèctiques i converses pujades de to que encara que siguin poc agradables d’imaginar no es pot obviar que passen fins i tot en les millors cases, el documental –produït per Barça Studios amb la col·laboració de Rakuten i en associació amb Rakuten H Collective Studio, de Kosmos Studios i de Producciones del Barrio– aconsegueix, i amb escreix, humanitzar els integrants del primer equip blaugrana sense abandonar l’espontaneïtat ni guionitzar en excés els vuit episodis d’uns tres quarts d’hora cadascun que el conformen. No era, ni de bon tros, gens fàcil que els jugadors, tan enemics de les càmeres i del soroll que generen totes les paraules que pronuncien, normalitzessin la realització d’un contingut d’aquestes característiques en un espai tan íntim i reservat per a ells. I Matchday ha aprovat aquesta assignatura amb matrícula d’honor. Per molt que hi hagin hagut escenes que, pel bé de tots, també pels espectadors, s’han eliminat.
Malgrat que el setè capítol, el de les desfetes doloroses i tan difícils de rememorar a Anfield i el Benito Villamarín, i els dos primers, que tenen de denominador comú el Reial Madrid com a contrincant, la rivalitat amb el qual està perfectament plasmada, sobretot per als que no tenen la sort de viure-la des de prop, són els que han tingut més repercussió; el que millor aconsegueix explotar la condició humana dels futbolistes blaugrana és el quart. Amb el derbi català contra l’Espanyol com a excusa de luxe, Matchday despulla metafòricament les figures d’Ernesto Valverde i Philippe Coutinho, els dos personatges que van ser més criticats de la temporada passada a can Barça, i recorda a tots els espectadors que a l’elit del futbol no tot són somriures i alegries; que també hi ha moments en els quals, com en qualsevol altre ofici, toca patir i ser fort davant les adversitats. Perquè, encara que com diu Ter Stegen, “després d’una derrota com la de Liverpool només vols desaparèixer”, això, de moment, encara no és possible, ni per als jugadors ni per a la resta de mortals. Tampoc per a Messi. Fins i tot ell, de tant en tant, abandona l’Olimp.
La sèrie documental fa del dinamisme i la pluralitat les seves altres millors amigues. El futbol és el context, però no ho és tot. El que passa sobre el terreny de joc és el fil conductor, però sovint la seva naturalesa vira a circumstancial, ja que Matchday dibuixa a la perfecció la dimensió d’una entitat que està obligada a controlar tot el que està a les seves mans per seguir essent Més que un club. El poder de la fotografia. L’idioma propi del Camp Nou. La frustració que acompanya les lesions. El col·lectiu entès com a suma d’individualitats peculiars. Els somnis dels i les joves. El Barça, en definitiva, com a forma a vida. Qui no coneix i comprèn tot el que existeix al voltant del club culer no pot entendre’l completament. La bona feina d’Oriol Querol, director, ho resumeix en menys de sis hores i serveix en safata un plat molt fàcil i apetible de digerir que de cara a la segona temporada, ja confirmada, té la gran missió d’obrir una mica més les portes del vestidor i mostrar una imatge encara més fidel a la realitat, quelcom que encara ajudaria més a desdramatitzar el soroll que es genera al voltant del Barça i conèixer-lo més acuradament des de dins.
