Diada del 1991: Barça-Madrid amistós i experimental

L'últim clàssic no oficial es va jugar l'11 de setembre de fa 26 anys amb el fora de joc restringit a les àrees i només va atraure 20.000 espectadors al Camp Nou

A la Diada del 1991, acabada de guanyar la primera Lliga de l’era Cruyff, inaugurat el dia abans el circuit de Montmeló, a 10 mesos dels Jocs Olímpics i quan els independentistes eren quatre gats –almenys que se’n proclamessin- i la tradicional petita manifestació concloïa en incidents –aquell any la policia va detenir 19 persones-, hi va haver un fet que no s’havia produït mai un 11 de setembre i que no s’ha tornat a repetir: es va jugar un clàssic al Camp Nou. És l’últim Barça-Madrid amistós que s’ha disputat, abans del d’aquesta pròxima matinada a Miami.

Aquell partit de la màxima rivalitat de fa quasi 26 anys va tenir diverses peculiaritats. A part de coincidir amb el dia nacional de Catalunya, fet inèdit en tota la història, oficial o no, el matx va tenir caràcter experimental: es va restringir el fora de joc només a les àrees –marcat per una línia-, es va prohibir la passada al porter, que en aquell moment encara podia rebre la pilota d’un company seu a les mans, i es van permetre tres canvis. D’aquestes normes excepcionals, la FIFA faria oficial aquesta última poc temps després. El fora de joc no s’ha retocat i, el més substantiu, des de l’estiu del 1992 el porter només pot tocar la pilota amb els peus quan li ve d’un jugador del seu equip.

 

El clàssic va acabar amb empat a 1, gols de Nadal i Aldana a la segona part, en un partit sense cap passió, poc joc i amb tan sols 20.000 espectadors a les graderies, segurament l’entrada més pobra en un Barça-Madrid modern. Només hi va haver un fora de joc amb aquella norma tan particular, del madridista Paco Llorente, i tot i ser un amistós Hierro va veure una targeta groga i Rocha va ser expulsat per doble amonestació. L’enfrontament estava emmarcat en l’anomenat ‘Desafio Canal Plus’ per donar publicitat al primer canal de pagament que emetia a l’Estat. Al maig anterior s’havia jugat una mena d’anada al Santiago Bernabéu, amb victòria blanca per 3-1. De desafiament no en va tenir res i van ser duels molt descafeïnats.

27 amistosos la primera meitat de segle

 

Aquells dos clàssics amistosos de fa gairebé tres dècades van ser els número 32 i 33 des que es va jugar el primer el 1906, resolt amb golejada barcelonista (5-2) al camp del carrer Muntaner. El seguidor actual es pot sorprendre que s’hagin disputat tants Barça-Madrid no oficials, i la raó és que la majoria es van produir a la primera meitat del segle XX, concretament 27. Era habitual durant la dècada dels 10 i els 20, abans que s’instaurés la Lliga el 1929, que tots dos clubs s’enfrontessin tant a Madrid com a Barcelona sense res en joc o en un trofeu no oficial. Dels 7 primers partits entre tots dos equips, un va ser de la Copa del Rei (oficial, guanyat pel Barça) i 6 d’amistosos, amb 5 triomfs catalans i un empat. Als anys 30 i 40 es van succeir amistosos per homenatjar alguns jugadors que es retiraven d’un i altre conjunt o el torneig d’històrics jugat el 1948. En el total dels 27 partits des del 1906 al 48, el domini del Barça va ser gairebé absolut, amb 16 triomfs, 10 empats i una sola derrota, el 1934.

 

A partir de la segona meitat del segle XX, els amistosos van decaure en picat i només se’n van jugar 6. Dos partits van ser en el trofeu gadità del Ramón de Carranza -la final del 1959, amb triomf castellà, i les semifinals del 1968, de color català-, quan els tornejos d’estiu tenien solera i cert prestigi. El partit batejat curiosament com de l’Amistat, disputat el 1957 (2-1 pel Madrid), i la Copa del President de la República de Veneçuela, jugat a Caracas el 1982 –l’únic clàssic fora de l’Estat-, amb desfeta blaugrana per 1-0 (gol de Del Bosque), són els altres precedents abans del repte del Plus de principis dels anys 90.

 

Des del 1991 fins avui no se n’ha jugat cap i això suposa el període més llarg sense amistosos entre les dues entitats més poderoses del futbol. Al Hard Rock Stadium de Miami, en plena globalització i mercantilització de l’esport rei, jugaran el partit no oficial número 34, 111 anys després del primer. Aquell llunyà 13 de maig del 1906, la portada de La Vanguardia eren les esqueles del dia –tal com era costum en aquella època- i la del 14 feia esment del partit de “foot-ball” en un racó. L’11 de setembre del 1991 -i el 12- el clàssic va tenir tan poc interès que no anava en portada. El principal titular, com sempre a la Diada, era polític i reflectia unes declaracions de Miquel Roca, aleshores secretari general de Convergència: “En el nostre projecte no hi figura la independència”. Ell no ha canviat però Catalunya i el seu partit sí.

Nou comentari