El futbol és capritxós. Ousmane Dembélé, que després de ser descartat com a conseqüència de la seva indisciplina per al partit contra el Betis ha encadenat quinze dies de moltes crítiques, salva el Barça al Wanda Metropolitano (1-1). El francès marca un gol en el temps d’afegit que neutralitza la diana de Diego Costa i, al mateix temps, fa més just el resultat d’un partit que els blaugrana no mereixien perdre. Els culers acabaran la tretzena jornada de la Lliga Santander com a líders si el Sevilla no ho evita.
El Barça de les dues cares
Aquesta temporada, no hi ha color entre el Barça erràtic i mandrós d’alguns partits de la Lliga, com els de Leganés i Vallecas o les visites de l’Athletic Club, el Girona i el Betis al Camp Nou, i el Barça amb mirada de tigre de la Champions League, pletòric d’intensitat, de concentració, de convicció i de precisió, capaç de competir en els millors estadis europeus com Wembley o el Giuseppe Meazza. Leo Messi ja va avisar al Gamper que la Lliga de Campions és el gran objectiu blaugrana de la temporada, i això es nota notòriament en les diferents posades en escena del conjunt culer i, evidentment, en les seves respectives actuacions. Només en alguns compromisos de la competició de la regularitat, com el del Reial Madrid, els catalans han aconseguit jugar de la mateixa manera que si es tractés d’un duel continental.
Avui, contra l’Atlètic de Madrid al Wanda Metropolitano, escenari que acollirà (precisament) la final de l’actual edició de la Champions, el Barça estava obligat a donar un cop de puny sobre la taula i aplicar la versió europea candidata a guanyar-ho tot. Les baixes de Coutinho i Rakitic es convertien en oportunitats per a Arturo Vidal i Dembélé; però Valverde no ha considerat que el francès hagués de ser titular i ha estat Sergi Roberto qui ha completat la línia de quatre migcampistes per dibuixar un flexible i conservador 4-4-2. Semedo ha estat el lateral dret titular i l’entrenador extremeny ha demostrat que, per molt bé que estigui Lenglet, la parella Piqué-Umtiti es tan innegociable com Ter Stegen, Jordi Alba, Messi, Suárez, Sergio Busquets –qui, per cert, ha jugat el seu partit número 500 amb la samarreta blaugrana– i, des de fa unes setmanes, Arthur.
Poc futbol
Segurament, la millor virtut de l’Atlètic de Madrid és que la seva solidesa defensiva va més enllà de noms. És igual que no jugui el millor defensa matalasser, Diego Godín, que el conjunt madrileny sempre defensarà com ningú la seva porteria. El Barça ha sortit disposat a aplicar el seu estil de joc característic, s’ha aliat amb la pilota des del primer minut i se l’ha anat passant a la recerca d’algun forat en el mur local. Missió impossible. Els blaugrana han tingut la possessió i han intentat desendreçar el seu rival, però la concentració dels de Simeone i, per què no dir-ho, la lentitud i la falta d’inspiració culers en els darrers metres, ho han impedit. Tot i tenir jugadors com Saúl, Koke, Rodri, Lemar o Griezmann, entre d’altres, per fer un molt millor futbol, l’Atlètic de Madrid ha estat fidel a les idees destructives del seu tècnic.
El pas dels minuts i la consistència local han descafeïnat l’inici imponent visitant. La notícia més destacada de la primera meitat, a banda de les tímides aproximacions d’uns i altres, ha estat la lesió muscular als isquiotibials de la cuixa esquerra de Sergi Roberto a les acaballes de la primera meitat. El guió dels 45 minuts inicials, força previsible tenint en compte la naturalesa futbolística dels dos equips, ha somrigut els primers. No ha passat res. Segurament, el fet d’aconseguir això és una altra de les millors virtuts de l’Atlètic de Madrid.
Dembélé no cau a la trampa matalassera
A la represa, el Barça ha fet un clar pas endavant, s’ha instal·lat amb convenciment a camp contrari i el partit ha guanyat en vistositat. El conjunt matalasser ha intentat aprofitar alguns dels espais que han deixat els culers, tot i no renunciar en cap moment al seu replegament dràstic, i això ha provocat que el matx deixés de ser una lenta i estratègica partida d’escacs per convertir-se en un compromís amb més aproximacions (que no ocasions) perilloses. La intensitat també ha augmentat i, amb ella, les topades i la tensió entre els futbolistes d’ambdós equips també s’han vist incrementades. Tot plegat ha desdibuixat el bon joc dels de Valverde, que han caigut a la trampa dels de Simeone i han entrat en un partit ple d’enfrontaments dialèctics i físics en el qual els primers tenien molt a perdre i poc a guanyar.
Efectivament, Diego Costa ha intentat certificar la defunció culer amb una jugada en què, un cop més, Ter Stegen no ha estat encertat. Quan faltaven poc més de deu minuts per al final, el davanter hispano-brasiler ha castigat la innocència blaugrana en els partits que es converteixen en guerres i ha avançat l’Atlètic de Madrid amb una rematada de cap des del segon pal. La diana ha obligat l’entrenador del Barça a carregar l’equip de davanters (Dembélé i Malcom) i oblidar-se del mig del camp. Els culers han buscat l’empat amb insistència fins al darrer moment i la justícia poètica ha volgut que l’encarregat d’aconseguir-lo fos Dembélé. El francès, objecte de nombroses crítiques durant les dues últimes setmanes, no ha desaprofitat una gran deixada de Leo Messi i els blaugrana han rescatat un empat en el temps d’afegit que els permet, a l’espera dels partits de la tretzena jornada que resten per disputar, conservar el liderat a Madrid.
