L’1 de març de 2024 passarà a la història del Futbol Club Barcelona i del bàsquet català. Perquè el Palau Blaugrana i l’esport en general van veure el retorn d’un heroi. Un campió dins de la pista per tot el que ha guanyat, però sobretot fora d’ella després de lluitar contra els seus dimonis i visibilitzar un aspecte tan clau -però històricament estigmatitzat en l’esport d’elit- com la salut mental. Aquest divendres Ricky Rubio ha redebutat com a culer en l’enfrontament contra el Mònaco a l’Eurolliga que, desgraciadament, ha acabat amb victòria pels monegascs per 67-77. Feia 12 anys que el base no jugava ni a la màxima competició europea ni com a blaugrana. Ho ha fet cinc anys després que es retirés la samarreta de l’actual director general de la secció del Barça, Juan Carlos Navarro, sota el simbolisme que caracteritza aquest Palau i no el Sant Jordi. Malgrat la derrota, res ha pogut ni amagar ni amargar el gran significat i l’enorme il·lusió d’aquesta jornada.
L’entrenador del Barça, Roger Grimau, va voler esperar per donar pas a l’home de la nit. Després del primer quart, on els blaugranes van ser superiors i van acabar amb un 21-12, Ricky va tornar a jugar com a culer exactament un minut i 17 segons després que comencés el segon. El Palau Blaugrana, que ja a la presentació dels jugadors estava emocionat, es va caure. El masnoví va tornar en un context ideal, ja que de tots els seus companys d’equip, només no havia coincidit amb l’alemany Oscar da Silva. No va necessitar gaire temps per demostrar per què el seu cervell és de privilegiat, dirigint i observant amb precisió tot el que passava a la pista. Els seus primer punts en el retorn van arribar set minuts després. ‘Només’ van ser dos, però van tenir gust de glòria per al Palau. Curiosament, durant molta estona el company de ball del base va ser Kemba Walker, que va debutar a l’NBA el mateix any que ell va fitxar pels Minnesota Timberwolves. L’únic ‘però’ del retorn va ser que els seus companys no van aprofitar totes les seves bones passades, tancant la primera part amb un ajustat 35-33.
Ricky Rubio i el caràcter innat de líder
Durant l’inici de la segona part es van constatar les sensacions del segon quart: el Mònaco estava cada cop més còmode. Els monegascs, seguint el ritme de Mike James, van avançar el Barça en el lluminós. Per molt que els blaugranes arribessin com a segons i els seus rivals com a cinquens a la classificació, l’oponent exigia molt. De fet, la visita a la ciutat-estat va desembocar la crisi del passat desembre. Fins i tot quan l’avantatge no estava a favor dels culers, Ricky Rubio va tenir espai per brillar. Va tornar a anotar quan faltava un minut i 40 segons per tancar el tercer quart. El més important, però, no van ser els punts, sinó el que va fer després. Automàticament, Ricky va demostrar el seu caràcter innat de líder. Va agafar els seus companys per donar instruccions sobre el que farien automàticament després del tir lliure. Tècnicament, el masnoví va fitxar pel club barceloní a inicis de febrer. Però la fusta dels grans jugadors no entén de timings: simplement apareix quan és necessari.
El Mònaco va arribar a l’últim quart amb un 51-60 i va ofegar encara més. Els monegascs van ser els guanyadors en ‘l’atzar’ de jugar un enfrontament després d’una gran càrrega de partits entre les respectives Copes i l’aturada FIBA. En un duel amb més errors i més canvis per aquest motiu -els dos equips tenien el mateix context-, el Barça va pagar cara la falta d’efectivitat en atac. L’enfrontament va acabar amb una derrota pels culers per 67-77, que no van disposar de l’èpica suficient per a la remuntada, però res ha tapat la bellesa de tornar a veure a Ricky com a blaugrana. El base ha tornat a gaudir del bàsquet amb la samarreta culer sota la mirada de 7.000 espectadors que han omplert de gom a gom el Palau Blaugrana i l’han reivindicat. També amb el suport de figures com el president del Bàsquet Girona, Marc Gasol, que en lloc de veure el partit en directe com a directiu d’un club, ho ha fet com a amic dels de veritat. Jornada de pau interior per al masnoví, el barcelonisme i tot el bàsquet. El mèrit de figures com Rubio resideix en ser capaç de transformar la ‘seva’ victòria particular en la ‘nostra’.
