Si avui el Barça pot presumir de seguir líder, és gràcies a Piqué i Lenglet. Potser deslluïts, potser amagats, però més eficaços que ningú. Sense la seva aparició en moments puntuals, el relat s’explicaria d’una manera ben diferent. Bàsicament perquè ells dos han subjectat l’equip quan s’estava més a prop del desastre que de la glòria.
El Madrid, que ha sorprès l’equip de Valverde amb una autoritària sobrepoblació del mig del camp, ha estat per moments en disposició de noquejar un Barça grogui, sense arguments i venut davant un conjunt blanc que, durant la primera part, ha ofert molt més. Però ha estat aleshores quan Piqué i Lenglet han agafat el rol de Messi. Evidentment, no per marcar gols; però sí per evitar que el Madrid s’endugués el clàssic.
Ja a la segona meitat, el Barça s’ha decidit a canviar el guió i la feina de Piqué i Lenglet a passat a ser més ‘residual’. Només a excepció d’una entrada de Lenglet que el col·legiat hauria pogut decretar com a penal, el partit de tots dos ha estat immaculat. Sobretot el de Piqué. Alguna cosa diferent passa per les venes de Piqué aquests dies i se li nota. Sempre concentrat, sempre atent, el central català pot presumir avui d’haver subjectat el Barça quan al Camp Nou més d’un ja s’ensumava el desastre.
