Als finals de l’era de Luis Enrique van començar a aparèixer crítiques a l’equip. El Barça estava perdent l’estil i derrotes doloroses com les de París -malgrat la remuntada- o la de Torí no auguraven res de bo. Valverde va guanyar dues Lligues i una Copa, però també va ser criticat. Especialment per les desfetes a la Champions als estadis de la Roma i del Liverpool. Un cop es va confirmar que el conjunt barcelonista estava entrant en una mala dinàmica, l’arribada de Quique Setién va alegrar i esperançar molts culers. Un cruyffista confés, un entrenador que apostava pel filial… però el càntabre no pot fer miracles.
Malgrat que des del primer moment Setién va voler guanyar des de la possessió, el joc de posició i la pressió, mals partits i mals resultats, especialment el de Mestalla, van començar a confirmar que un entrenador no podia canviar un equip viciat, que ha entrat en una situació molt complicada. A poc a poc, el càntabre ha anat renunciant als seus principis. Si bé fa pocs dies assegurava que estava sent “més conservador”, l’alineació al Santiago Bernabéu ha anat en la mateixa línia, amb Arturo Vidal com a clar símbol de la voluntat de no arriscar. Es podria dir que està seguint les passes de Valverde.
Tot i això, tot i voler redreçar l’equip a partir del camí traçat per Valverde, que dins de tot va ser exitós pel que fa als resultats, el Barça no aixeca el cap. Els partits amb Setién no són un absolut desastre i algunes victòries importants estan salvant el conjunt blaugrana d’un destí pitjor. Però aquest equip no pot continuar així. La forma amb la qual han abaixat els braços després del primer gol del Madrid, amb més de quinze minuts per buscar l’empat, diu molt de l’estat anímic del vestuari. La sacsejada a can Barça ha de ser forta, potser no ara, però sí en un futur pròxim, o la caiguda lliure es convertirà en la dinàmica definitiva.
