Després de dos anys d’un rendiment molt mediocre, lesions i havent estat pràcticament descartat per Koeman, Umtiti ha disposat avui d’una oportunitat d’or. Després d’unes setmanes amb un rendiment prometedor, unes sensacions que començaven a recordar a les del defensa que va enlluernar als culers fa tres o quatre anys, tot ha volat pels aires.
Així i tot, el partit ha començat bé pel francès que es mostrava confiat i solvent en les seves primeres intervencions. Tot ha canviat al minut 32′. Umtiti perdia una pilota en zona de perill i el Granada no ha perdonat el regal per estrenar el marcador. La por al cos, i no només a la del central blaugrana.
Si cabia la possibilitat que el descans servís per asserenar el cap del francès i endreçar idees, ha passat tot el contrari. Passada llarga de Montoro i Umtiti l’ha feta grossa. Un altre cop. Un Roberto Soldado de -atenció- 35 anys ha deixat en ridícul al blaugrana, que ha tornat a semblar aquell jugador que camina sobre la frontera de la retirada.
Malgrat l’emoció del partit, el bon joc del Barça i l’eufòria pel passi a semifinals de la Copa del Rei en un any del qual s’espera poc, l’actuació d’Umtiti no deixa de ser una nota negativa. Molts havien somiat amb la possibilitat de tornar al 2016 o al 2017 i, quan ja ningú hi comptava, recuperar aquell central de garanties. Sembla ser, però, que aquest Umtiti era un miratge enmig d’un desert.
