Missatge a tot el club, des de la directiva a l’entrenador: no tornin a deixar sol a Messi en l’atac del Barça. Mai més. No s’ho mereix. Ni ell ni el barcelonisme, que plora i s’entristeix quan veu l’argentí com una illa sense connexions enmig de l’oceà. D’acord, el Barça ha afrontat la final de la Copa del Rei sense Luis Suárez ni Ousmane Dembélé, tots dos lesionats. El component físic no hi ha ajudat. Però no és excusa. No pot ser que el Barça tingui tants pocs recursos ofensius per suplir dues baixes en atac. No pot ser que l’argentí, el far de l’equip, sigui qui iniciï i culmini tots i cadascun dels atacs. Necessita socis per combinar i, no menys important, perquè li restin marcadors.
Contra el València, Valverde ha plantejat un sistema amb Coutinho i Sergi Roberto com a peces més versàtils, però cap dels dos ha acabat d’actuar com a extrem. El reusenc hi ha posat treball i intenció, però no és un davanter. El brasiler, per la seva part, ha tornat a completar una actuació de tot menys defensable. Cada cop resulta més difícil de justificar la presència a l’onze d’un jugador sense confianá que ara mateix viu del nom. No només no desborda, sinó que alenteix tots els atacs i gairebé sempre que rep la pilota l’acaba jugant més enrere d’on l’ha controlat. Sense ànima ni atreviment, el brasiler és un jugador inofensiu que resta ritme i verticalitat a l’atac del Barça. Molt lluny de la seva millor versió.
Això ha provocat que Messi estigués sempre massa sol a l’hora d’encarar tot un sistema defensiu, el del València, que ha tingut molt clar en qui calia focalitzar els esforços. L’argentí ha estat l’home a seguir, ben marcat de prop per la teranyina de Marcelino García. A la primera part, Messi ha topat gairebé sempre amb més de tres i quatre efectius pendents d’ell. Sent la principal i gairebé única referència de perill, els valencianistes ho han tingut clar. Sense socis per l’argentí, el Barça ha tingut molts problemes per atacar. Alba i Semedo, des dels laterals, dos recursos insuficients. Suárez, des de la grada, es mossegava les ungles, impacient i desesperat en veure com no podia ajudar els seus companys i, especialment, el seu gran amic i soci a la davantera.
El València ha volgut treure els espais a l’atac blaugrana, que s’ha trobat davant d’un partit d’handbol. Aquest context, sense jugadors capaços de desequilibrar, ha convertit el Barça en un conjunt inofensiu més enllà d’alguna espurna d’inspiració de Messi. Al descans, el Barça ha marxat als vestidors maleïnt el dia en què va deixar marxar Paco Alcácer a l’estiu i Munir a l’hivern. El seu recanvi, Boateng, ha seguit també des de la grada el partit on més es necessitava un 9 suplent aquest curs. A la segona part, l’escenari ha canviat amb l’entrada de Malcom, una bombona d’oxigen per un atac que ha guanyat un element imprevisible que no s’ha cansat d’encarar, d’intentar passades filtrades, penjar centrades a l’olla i, per si fos poc, implicar-se en defensa. Gairebé tot el que no havia estat capaç de fer Coutinho durant el primer temps.
Amb Malcom a l’extrem dret, Messi ha tingut més espais per atacar i el Barça ho ha aprofitat. L’argentí ha topat amb el pal en una jugada espectacular on s’ha rifat mitja defensa valencianista. Al Benito Villamarín ha hagut de multiplicar les seves funcions, demostrant que a banda d’iniciador del joc també sap fer de davanter oportunista. L’argentí ha donat vida al Barça amb el 2-1, però tot i això, ha seguit massa sol. De Messi han estat bona part de les centrades durant el tram final. Malcom hi ha col·laborat. El conjunt de Valverde ha acabat amb més ganes que a Anfield, però confirmant que, només amb Messi, no es pot guanyar cap títol.
