El futbol hauria de ser espectacle

El Barça acumula una llarga etapa de futbol gris, on els resultats tapen el joc i l'espectador s'avorreix durant els partits

Una de les màximes durant el confinament per les quals es demanava el retorn del futbol, més enllà de l’evidència dels diners i llocs de treball que genera, és que la gent tenia ganes de passar-ho bé i distreure’s. La tornada de la Lliga va ser molt celebrada i, per exemple, en el derbi de Sevilla, el primer partit que es va jugar, els espectadors es van divertir i van veure un duel emocionant, on un equip va proposar més que l’altre i va aconseguir la victòria de forma justa. Pel que fa al Barça, s’havia insistit molt des de dins del club que els jugadors tornaven en un estat físic excepcional i hi havia esperances de canvi, de tornar a trempar veient el joc del conjunt blaugrana.

Res més lluny de la veritat. El Barça continua sent un equip gris, que depèn del talent individual d’alguns jugadors en alguns moments molt concrets i que guanya els partits perquè els rivals no són prou eficaços, o com a mínim això ha passat amb Mallorca i Leganés. El retorn del futbol al Camp Nou havia de suposar alegria i felicitat i, si bé és cert que així ha estat pel mateix fet de veure un element més de normalitat en les nostres vides, el Barça no ha signat un duel que emocionés l’espectador. Així, tot l’encant de l’espectacle, tota la màgia del futbol es perd, i els jugadors no semblen més que treballadors que han de complir amb allò que els demana el contracte, que és sumar els tres punts, però no s’esforcen a fer-ho d’una forma atractiva i això no seria cap problema en la gran majoria de feines, però en aquesta sí.

Una prova de tot plegat és que un jugador que va arribar al club blaugrana entre moltes crítiques pel que el seu estil de joc suposava, Arturo Vidal, ha acabat sent molt més important del que s’esperava, ja que la seva força, les seves ganes i la seva passió animen una mica tot plegat. De la mateixa manera, el partit davant el Leganés només s’ha pogut decidir després de dues guspires de talent, de màgia, d’aquelles que haurien d’encendre la metxa de la felicitat del joc col·lectiu, però que només serveixen per decidir el duel. El xut d’Ansu Fati des de la frontal de l’àrea del primer gol ha estat una autèntica meravella, mentre que la jugada amb la qual Messi ha forçat el penal del 2-0 ha estat senzillament singular. Però és això i res més.

L’esport, quan es transforma en fenomen de masses, ha de ser un element que generi interès i emoció i, si això no passa, ens hauríem de posar les mans al cap. És greu que la sensació que quedi en l’acabar un partit del Barça sigui l’avorriment, el tedi, les ganes de fer una altra cosa i no pensar gaire en el que s’ha vist, i això ja fa massa temps que passa. Ja és prou dur veure les graderies buides, per tot el que suposa, com perquè el que passi sobre la gespa tampoc no ajudi a millorar aquesta sensació. Reivindicar un estil de joc concret no és ser un purista o un integrista, és demanar allò que ens ha portat a enamorar-nos d’aquest equip i d’una forma molt concreta d’entendre el futbol. Si els resultats són positius però les sensacions són negatives, quin sentit té continuar veient els partits dia rere dia? Si no hi ha passió, per què invertim el temps en això? És important que el rumb de l’equip canviï per tal de retornar al més pur i elemental del futbol: l’espectacle.

Més informació

Nou comentari