Un dels sinònims que els periodistes emprem habitualment per referir-nos a la Lliga és “la competició de la regularitat“. Certament, és el torneig que defineix la fiabilitat d’un equip al llarg d’una temporada, el que premia el millor conjunt des de mitjan agost fins a finals de maig. És, per aquest motiu i encara que no tingui el glamur de la Champions League, el títol que més fa somriure els entrenadors, el que els fa estar més orgullosos dels seus futbolistes. Zinedine Zidane, guanyador de tres orelludes consecutives, ha reconegut públicament que l’ha fastiguejat molt el fet d’haver conviscut, durant la seva etapa a la banqueta del Reial Madrid, l’època gloriosa del Barça a la Primera Divisió espanyola, que ha tingut color blaugrana vuit dels darrers onze anys.
Enguany, no obstant això, el guanyador de la Lliga Santander no serà l’equip que hagi estat més regular: alçarà el títol el que hagi estat menys irregular. Podríem dir-li el torneig de la irregularitat. O la Lliga dels disbarats. Sigui com sigui, qualsevol terminologia serà adequada si aconsegueix transmetre la idea que Barça i Reial Madrid, els dos principals –i pràcticament únics– candidats a guanyar la competició en qüestió, s’estan esforçant molt per no ser els campions. No perquè no ho vulguin ser, només faltaria, sinó perquè no estan podent respondre a les expectatives generades envers els seus rendiments. No està essent una qüestió de falta de voluntat, sinó d’incapacitat. Tant a la gespa com a les banquetes.
Els dos equips més grans del futbol estatal pateixen una crisi d’identitat, personalitat i confiança que es manifesta setmana rere setmana i que provoca que la distància de dos punts que els separa –ara per ara en favor dels blaugrana gràcies a l’ensopegada blanca al Benito Villamarín– sigui circumstancial. De temps i de manera. En una Lliga en què els culers han perdut cinc compromisos i els merengues n’han empatat vuit, les onze jornades que queden fins al final de temporada preveuen un tram final d’intercanvis constants del liderat semblant als jocs d’aquelles partides de tennis taula entre els millors del món, que s’acaben decidint per petits detalls, aquells de rellevància tan gran en el món de l’esport d’elit; unes setmanes decisives en què els somriures i les llàgrimes seran més relatius i temporals que mai fins que les matemàtiques dictin la seva sentència.
| BARÇA | JORNADA | MADRID |
| Mallorca (V) | 28 | Eibar (L) |
| Leganés (L) | 29 | València (L) |
| Sevilla (V) | 30 | R. Societat (V) |
| Ath. Bilbao (L) | 31 | Mallorca (L) |
| Celta (V) | 32 | Espanyol (V) |
| At. Madrid (L) | 33 | Getafe (L) |
| Vila-real (V) | 34 | Ath. Bilbao (V) |
| Espanyol (L) | 35 | Alabès (L) |
| Valladolid (V) | 36 | Granada (V) |
| Osasuna (L) | 37 | Vila-real (L) |
| Alabès (V) | 38 | Leganés (V) |
El calendari, exigent per a ambdós equips, és lleugerament més benvolent amb el Madrid que amb el Barça. Els blaugrana jugaran sis partits a domicili i cinc al Camp Nou, mentre que l’equació dels madrilenys és inversa. A més, els culers encara han de visitar escenaris molt exigents com el Sánchez Pizjuán (Sevilla), Balaídos (Celta) o l’Estadi de la Ceràmica (Vila-real) i a casa rebrà conjunts de màxim nivell com l’Atlètic de Madrid o l’Athletic Club. Els bascos seran, precisament, el rival més rígid al qual s’enfrontaran els merengues a domicili. El València i el Vila-real al Bernabéu són els altres compromisos que, sobre el paper, podran ajudar els de Setién a afermar-se en el liderat (o recuperar-lo si el tornen a entregar en safata). La irregularitat dels dos millors clubs de Primera Divisió aquesta temporada, però, concedeix la possibilitat que hi hagi qualsevol sorpresa a la Lliga dels disbarats.
