Des de fa dècades, cada any es juga a l’Estadi Santiago Bernabeu com a mínim un partit entre el Reial Madrid i el Futbol Club Barcelona. Ara l’han batejat com a clàssic i el retransmeten una pila de televisions a tot el món (perquè arreu hi ha gent que, ves saber per què, és del Barça o és del Madrid). Tots tenen un ambient especial, i també una certa morbositat, en part esportiva i en part no estrictament futbolística. Però el Madrid-Barça del 17 de febrer de 1974, ara fa cinquanta anys, és diferent de tots els altres. Ocupa un lloc especial en la memòria, sobretot dels barcelonistes, però també de molt gent a qui el futbol no li diu res. Va ser l’any del zero a cinc.
Què el fa un partit històric, transcendent? Evidentment el resultat, una golejada excepcional en camp contrari. Però s’han produït resultats extrems a favor d’uns i altres en moltes ocasions. Que el partit va garantir una Lliga a un Barça que feia molts anys que veia com se les enduia el Madrid? Això seria una lectura estrictament futbolística, competitiva. El que el fa excepcional és una suma de moltes coses, aquestes també, però sobretot el moment en què es va produir. L’any 1974.
1, 2, 3, botifarra de pagès!
Quan els que ho vam viure i veure –per televisió- ho expliquem als nostres nets com un dels moments més memorables de la nostra vida, els diem: “En vam fer cinc al camp del Madrid… vivint Franco”. I ens sembla que aquest “vivint Franco” és el resum de totes aquestes excepcionalitats, la major part de les quals no són futbolístiques i no tenen a veure amb guanyar o perdre una Lliga, i la clau de la seva transcendència, en el moment que es va produir i en la memòria. La Trinca ho va resumir llavors en una cançó, dedicada al zero-cinc. La van titular Botifarra de pagès i es va fer enormement popular. Potser perquè, per a molts, aquell zero a cinc va ser precisament això, que va ser i va ser entès com una immensa botifarra, allò que en castellà anomenen un corte de mangas. A qui? A tot un món. En part, a un règim. En part, a la història.
La cançó de La Trinca –escrita i cantada en un moment en el que, malgrat Manuel Vázquez Montalbán, l’entusiasme futbolístic no feia progre- no es deixa res. El paper central de Johan Cruyff i la mitificació que en va fer el barcelonisme: “i com que la bossa sona hem portat a Barcelona les millors cuixes del món”, diu la cançó. La identificació entre barcelonisme futbolístic i catalanisme polític: la cançó deia “l’any que ve no farem riure, visca Catalunya lliure, visca el Barça i en Montal”, però la censura va convertir-ho en un surrealista “visca Catalunya, viure, visca el Barça i el Montal”. La humiliació a la retòrica nacionalista espanyola adoptada pel franquisme: “Sonaren cinc campanades allà a la Porta del Sol (…), per Madrid es comentava en Flandes se ha puesto el sol“. I un cert aire de revenja respecte a una història adversa i percebuda com una antologia d’injustícies i agressions –Guruceta, Bustillo, el cas Di Stefano- a la que es feia una descomunal botifarra de pagès, explicitada a més en el videoclip de la cançó.
Més que un partit
La possibilitat de fer una lectura política del barcelonisme futbolístic no es va produir sobtadament i per sorpresa després del cinc a zero “gloriós” (l’expressió que feia servir La Trinca), sinó que havia quedat consagrada uns anys abans, urbi et orbi, a través sobretot d’un article fonamental publicat per Manuel Vázquez Montalbán a Triunfo, la revista de referència de l’esquerra intel·lectual durant el tardofranquisme. Vázquez Montalbán, de militància comunista acreditada i un escriptor i pensador de prestigi incontestable ja en aquell moment, havia publicat l’octubre de 1969 un llarg article a Triunfo, al qual la revista dedicava tota la portada, titulat Más allà del fútbol. Barça! Barça! Barça!. Després en vindrien molts més d’aquest mateix autor, igualment lúcids, que ha estudiat i recopilat amb erudició i bona feina Jordi Osúa, però aquell va ser especialment impactant.
A banda i banda. D’una part, al règim i els sectors conservadors els preocupava i repugnava el que entenien com una politització del futbol i la presentació, en el fons, d’un sentiment esportiu com un clam contra el franquisme, des de la catalanitat popular i transversal. De l‘altra, els sectors intel·lectuals consideraven el futbol una forma d’alienació de les masses, un opi del poble, utilitzat pel règim per anestesiar els malestars socials. L’article de Vázquez Montalbán sorprenia uns i altres –als segons s’hi referiria més endavant com a “policies de les alienacions”- i consagrava des de l’esquerra la lectura cívica del barcelonisme: expressió de la catalanitat reprimida, un sentiment popular i transversal, un espai d’integració de la immigració dels anys cinquanta i seixanta i una protesta soterrada contra la retòrica del règim.
Aquest “Más que futbol” de Manuel Vázquez Montalbán entroncava, de fet, amb l’afirmació pública que havia fet pocs mesos abans el president barcelonista Narcís de Carreras dient que el Barça era “Més que un club”. La formulació del president era clara i contundent –tant, que va esdevenir un lema-, però va ser pronunciada, com exigien els temps, amb una certa sordina política. El Barça, més que un club, era “un sentiment que tenim molt arrelat”. Però d’una manera no gens pública, Jordi Pujol escrivia des de la presó als anys seixanta –mentre la gent del PSUC omplia els carrers de pintades demanant-ne la llibertat- que el Barça era més que un club de futbol, des d’una perspectiva catalanista. Per tant, allò que Vázquez Montalbán escrivia a Triunfo per a sorpresa de molts, donava forma, argumentació i fonament teòric i literari a una intuïció, uns fets i uns sentiments que estaven a l’aire.
L’article de Vázquez Montalbán acabava amb una anècdota convertida en metàfora. Explicava la història d’un xicot sordmut a qui van imposar solemnement la medalla del club. Resulta que aquest xicot, que es mirava la final de Copa contra el Madrid de l’any 1968 que el Barça va guanyar per zero a un en el Santiago Bernabéu, en un moment determinat i emocionant del partit es va aixecar i va cridar: “Visca el Barça!”. Mai més abans havia dit ni una sola paraula. Mai més va dir cap paraula després. Només aquelles. Metàfora potser d’una gent a qui el règim havia volgut deixar sords i muts, però que en un moment determinat s’aixecaven per dir, contra tot pronòstic, “Visca el Barça!”. Com havia fet aquell xicot davant una victòria del Barça al camp del Madrid. Per tant, abans del zero a cinc, les bases per a una lectura cívica i política en clau catalanista i d’oposició al franquisme, ja estaven posades. Fermament, amb plena consciència. Si Barça era més que un club, si el fenomen Barça anava, com deia Vázquez Montalbán, més enllà del futbol, un Madrid-Barça de l’any 1974 havia de ser més que un partit. Una victòria, més que una victòria.
El memorial de greuges
Certament, la constatació de la significació política i catalanista del Barça i el barcelonisme ja venien de lluny, d’abans de la guerra, de la figura de Josep Sunyol i Garriga, president del Barça afusellat pels franquistes a Guadarrama, del seu diari La Rambla que tenia per lema esport i ciutadania, de les manifestacions al camp de Les Corts contra la dictadura de Primo de Rivera… Però, com el sordmut de la història que explicava Vázquez Montalbán, tot això havia estat callat a la força durant molts anys. I es torna a fer explícit sobre nous fonaments en els anys seixanta i setanta del segle XX, en el tardofanquisme. Vázquez Montalbán –i Narcís de Carreras i Pujol- ho recullen i ho constaten. Es fa explícita la dimensió poítica del barcelonisme, com a afirmació de catalanitat i democràcia i com a contestació de la retòrica del règim. I ho alimenta, com ha passat tantes vegades en la història del catalanisme, un memorial de greuges, una vivència emprenyada del que es consideren accions de greuge sistemàtic i plenament conscient des del poder. Perquè si els aficionats del Barça saben que és més que un club, el poder també ho sap. I actua en conseqüència.
Vázquez Montalbán escriu el seu article explosiu a Triunfo l’octubre de 1969. Probablement ho fa escalfat i emprenyat per un dels grans greuges del barcelonisme, que ja es pot llegir en clau política. La temporada 1969-1970 comença optimista per al Barça: s’ha fitxat un davanter aragonès extremadament prometedor. Miguel Angel Bustillo, un golejador nat de només vint-i-tres anys. Comença la Lliga jugant el Barça al camp del Madrid, el primer partit, i les esperances es demostren justificades: en només cinc minuts, en començar el partit, Bustillo fa dos gols i el Barça es posa clarament per davant. El Madrid empata, però el partit i moltes altres coses canvien al minut deu de la segona part: Bustillo porta la pilota prop de l’àrea i, potser dins de l’àrea mateixa, el jugador del Madrid Pedro de Felipe li fa una entrada esgarrifosa que el deixa estirat a terra. L’àrbitre, Ortiz de Mendíbil, icona proclamada del madridisme, ni tan sols va pitar falta (potser era penal). El partit continua i durant un parell de minuts el Madrid no envia la pilota fora del camp perquè el puguin atendre. Ho fa el Barça, quan guanya la pilota. S’emporten a Bustillo del camp, absolutament coix. La seva carrera esportiva pràcticament queda acabada amb aquella entrada. Tornarà a jugar, però ja res no serà igual. La promesa quedarà trencada. El partit continuarà, el Madrid no tornarà la pilota al Barça després de treure de banda –com marca el fair play futbolístic i allò que a la Meseta anomenen señorío– i acabarà en empat. Manuel Vázquez Montalbán escriurà el seu article un mes després i realment el fet el devia impressionar i indignar molt, perquè tindrà algun reflex indirecte fins i tot en alguna de les novel·les del cicle de Pepe Carvalho…
En aquest memorial de greuges, on el barcelonisme se sent perseguit i maltractat pel poder, en un moment en el que ja és explícita la lectura política, un altre episodi determinant és l’escàndol Guruceta. És l’any 1970 i tornen a jugar el Barça i el Madrid, aquesta vegada al Camp Nou, en eliminatòria de Copa. El Madrid ha guanyat al seu camp per dos a zero, gràcies a la concessió d’un gol a Amancio marcat en fora de joc. A Barcelona s’espera la remuntada. I va bé: Rexach marca l’un a zero i el Barça ataca. Però en un contraatac del Madrid, Velázquez cau mentre disputa la pilota amb Rifé. És discutible que sigui falta. El que és evident és que no és penal, perquè això passa dos metres fora de l’àrea. Però l’àrbitre, Guruceta, xiula penal. I el Madrid empata. És tan escandalós que els jugadors del Barça –expulsen el sabadellenc Eladio quan protesta- són a punt de marxar del partit, que no es pot acabar perquè la gent salta indignada a la gespa. El Barça recusa a perpetuïtat Guruceta. Durant molts mesos, quan un àrbitre en qualsevol camp és sospitós de parcialitat o de ineptiutud, la graderia crida: “Guruceta, Guruceta”. Pèro Guruceta és convertit pel president dels àrbitres espanyols en el símbol del bon arbitratge i se’l premia amb les millors destinacions arbitrals. Al president dels àrbitres, José Antonio Plaza, se li atribueix –sense que s’hagi pogut demostrar- la frase: “Mentre jo sigui el president dels àrbitres, el Barça no guanyarà mai la Lliga”.
El més que un club, aplicat al Barça, és una afirmació positiva, una forma d’expressar el que el franquisme no volia que s’expressés, però s’alimenta també de la sensació d’hostilitat del poder. Una hostilitat al Barça que és el contrapunt de la generositat amb el Madrid: a De Felipe no se li xiula ni falta i Guruceta és nomenat internacional. És a tot això també al que fa la gran botifarra de pagès el zero a cinc del Bernabéu de fa cinquanta anys. No tan sols a una vella història que ve d’antic, també a uns greuges recents, encara vius, que encara couen. Per ser més que un club.
El Madrid també és més que un club
A un barcelonista de pedra picada, el cantant Manolo Escobar, emigrant a Badalona, soci del Barça des de 1968, insígnia d’or i brillants del club, se li atribueix una frase que molts barcelonistes adoptarien com a lema: “Jo soc de dos equips, del Barça i del que juga contra el Madrid”. Ho he sentit dir, però no ho he pogut documentar. Però la frase serviria per il·lustrar una certesa: si algú altre que no hagués estat el Barça li hagués fet cinc gols al Madrid al seu camp l’any 1974, el barcelonisme també hauria estat de festa. Si ho feia el Barça, la festa era a l’enèsima potència, esclar. Però fins i tot si hagués estat un altre, hauria tingut l’efecte d’aquesta botifarra que cantava la Trinca. No tan gran, però botifarra. Perquè en la memòria d’aquell partit del Bernabéu pesa tant l’eufòria barcelonista com la humiliació del Madrid. Aquells dies circulaven de sotamà unes esqueles del Madrid que deien que en aquella jornada el Madrid havia mort “Marcialmente Asensinado y Sotilmente Cruyfficado por elementos Juan Carlistas” –jugant amb alguns dels protagonistes del Barça d’aquell partit: Marcial, Asensi, Sotil, Cruyff i Juan Carlos- i se’n cantaven les absoltes.
Si el resultat s’hagués produït contra l’Atlètic de Madrid, l’efecte tampoc no hauria estat igual ni de bon tros. Perquè no es tractava tan sols d’una lògica territorial: els d’aquí contra els d’allà. Entraven en col·lisió dues lògiques simbòliques. Dos relats, que en diuen ara. Però dos relats que permetien ser llegits en termes polítics. Que es confrontaven i competien. Molts anys més tard, jo he viscut una confrontació de relats futbolístics no menor, però molt menys transcendent, entre el Barça i l’Athletic Club de Bilbao. Abans d’un partit entre els dos equips ens van reunir a escriptors d’una banda i de l’altra, i vam estar a punt d’acabar malament. Per als seguidors de l’Athletic, la bellesa del futbol estava en l’èpica viril: no trobaven res més bell que un jugador avançant per un camp enfangat, que cau i es torna a aixecar i empeny la pilota amb la fúria de Telmo Zarra (basc). Per als barcelonistes, la bellesa era una gespa perfecta i uns jugadors passant-se-la al primer toc amb una tècnica geomètrica, un ritme gairebé de dansa clàssica. Eren dos relats contraposats, certament. Nosaltres pensàvem que el seu relat podia acabar beatificant l’entrada de karate amb la qual Andoni Goikoetxea va lesionar Maradona, com el bélico adalid del Madrid pot veure amb bons ulls la de De Felipe a Bustillo. I ells duen pensar com Unamuno, basc, que a nosaltres, levantinos, nos pierdre la estètica. Però no hi havia un substrat polític que donés transcendència més enllà del futbol a aquesta controvèrsia de relats. Atenuada a més per la tradicional simpatia catalana pel món basc, no sempre corresposta.
Per contra, l’any 1974 el Madrid era percebut com l’equip del règim, com l’equip que representava l’Espanya del seu moment, els valors proclamats pel franquisme, l’ambaixador a Europa, els èxits internacionals que compensaven l’aïllacionisme autàrquic de l’Espanya de postguerra. El seu himne dels anys cinquanta canta “Hala Madrid, Hala Madrid, noble y bélico adalid, caballero del honor”. I la paraula España ja surt al segon vers de la lletra. Un vocabulari i una retòrica calderoniana a les antípodes de la que recull el Cant del Barça, escrit l’any 1974 –l’any del zero a cinc- per Josep Maria Espinàs i Jaume Picas: “Som la gent blaugrana, tant se val d’on venim, si del sud o del nord”… Un xoc de retòriques a les graderies, també a partir d’un cert moment en les llotges presidencials, que inevitablement es projectava sobre el terreny de joc. Les coses són el que són, però són també el que semblen. I Barça i Madrid s’esforçaven en part per ser, però sobretot per semblar, dues coses diferents i contraposades. El Barça és més que un club, llavors. Però el Madrid és també més que un club. Tots dos representen coses que van més enllà del futbol. Però coses contraposades.
La mitificació de Cruyff
El zero a cinc del Bernabéu i la Lliga que es va guanyar aquell any van significar la canonització barcelonista de Johan Cruyff, l’holandès procedent de l’Ajax que una setmana abans del zero a cinc havia posat Jordi de nom al seu fill i que quedaria lligat per sempre més a la història del Barça. Ja en la cançó del Trinca apareixen enllaçades la botifarra de pagès del Bernabéu y la cruyffmania que va esclatar a Barcelona: “Cruyff, Cruyff, Cruyff, Cruyff, com vulgar cor de granotes ensalcem les teves potes”…, en una barreja de complicitat i escepticisme. La victòria al Bernabéu és vista fonamentalment com la victòria de Cruyff, del nou Barça de Cruyff, el jugador holandès que ha arribat de l’Ajax d’Amsterdam i que ha revolucionat l’equip. Un jugador que també pretenia el Madrid, però en el que no es va reproduir –per voluntat explícita del jugador- el cas Di Steano en el que els poders van arbitrar a favor del seu aterratge a la capital espanyola. Un jugador extraordinari, associat a una idea nova del futbol, que ve d’Holanda, que representa ell i d’alguna manera l’entrenador Rinus Michels –després vindrà Neeskens, el més mediterrani dels holandesos- i que transformarà el Barça fins al dia d’avui. Un jugador que juga amb l’equip i per l’equip, que és capaç de grans jugades individuals, però que sobretot entén el joc d’una manera que afavoreix tothom. A Madrid, Cruyff només farà un dels cinc gols –segurament el millor- però surt en tots.
El barcelonisme fa seu Cruyff. Només per admiració futbolística? No només. Cruyff ocupa tot l‘espai entre Kubala i Messi, però esdevé un personatge en ell mateix, més que els altres dos, dins i fora del camp. Per això ho continua sent fins i tot quan ja no juga. Com a entrenador, com a referència, fins i tot fent aquell formidable anunci contra el tabac amb Lluís Bassat. Pel Barça han passat jugadors grandiosos, excepcionals. El que més, Maradona. Però el barcelonisme no va mitificar Maradona, com va mitificar Cruyff. En canvi a Nàpols hi ha un culte literalment religiós a la figura i a la memòria de Maradona. Cada societat mitifica allò que creu que la representa millor, que és la màxima expressió de la seva identitat i de la seva naturalesa. Nàpols, la bellíssima ciutat barroca, contrareformista, meridional, mitifica un heroi barroc, dramàtic, místic, popular, que és capaç –el pícaro també és una figura de la contrareforma- de fer gols amb la mà de déu que derrotin la Pèrfida Albió nòrdica, anglosaxona i capitalista, finalment protestant. En canvi una Barcelona que mira nord enllà, que ha volgut ser l’Holanda del sud ja des dels temps de Joan Pere Fontanella al segle XVII, converteix en el seu heroi un home que apareix com a fred, calculador, preocupat per l’economia, capaç de jugar en equip, portador dels valors de l’Europa del nord, dos terços protestant i un terç jueu (bona part de la seva família i de la família de la seva dona en són, de jueus, i a l’Ajax se l’anima amb estrelles de David). A les antípodes de la fúria espanyola, la de Zarra i aquella de los Tercios de Flandes quan saquejaven Anvers. I canta La Trinca després del zero a cinc: “en Flandes se ha puesto el sol“.
Cruyff és el Barça holandès, de la Catalunya que vol ser com Holanda, un petit país de comerciants que miren cap al mar, que fan números, que saben protegir-se. Deia Vázquez Montalbán que una de les grans qualitats de Cruyff era la seva habilitat per aconseguir que no li trenquessin les cames. El zero a cinc és la cerimònia de consagració de Cruyff davant els seus. Després tindrà temporades millors i pitjors. Dirà frases extraordinàries. Revolucionarà el futbol, en un nou paradigma cruyffista-guardiolista. Però en aquesta adopció de Cruyff hi ha la fascinació de la Calalunya dels anys setanta per Europa, la vocació de ser una Holanda del sud, l’admiració per una estètica poc ornamentada, pràctica, de vegades minimalista. Cruyff no agafa la pilota a la seva àrea i acaba marcant a la portaria contrària, com van fer esplèndidament Maradona o Messi (que ja és un Maradona passat per Cruyff). Però l’equip de Cruyff fa gols. El Barça en va fer cinc al Madrid, aquell dia al Bernabéu. I va guanyar la Lliga. La Lliga del Cruyff, l’home vingut del nord, de l’Europa moderna, amb els cabells llargs. La Lliga del zero a cinc. I amb Franco viu.
Dues setmanes després del cinc a zero al camp de Madrid, el 2 de març de 1974, el franquisme assassinava Salvador Puig Antich, a Barcelona. Les victòries simbòliques són importants i emocionants. Però no n’hi ha prou.
3 
