Xavi Vilajoana (Barcelona, 1973) es presenta per segona vegada consecutiva a les eleccions del Futbol Club Barcelona. És una de les figures amb més experiència dins del Barça de la cursa electoral. Es va formar a la Masia, va ser jugador i responsable de la secció de futbol sala i va treballar amb els presidents Joan Laporta, Sandro Rosell i Josep Maria Bartomeu. Amb aquest darrer, va ser el directiu encarregat de gestionar la Masia i el futbol femení. En les eleccions de 2021, Vilajoana no va superar el tall de les signatures. Enguany, però, se sent més preparat. Durant el mandat de Laporta, ha fet una tasca, assegura, d’“escoltar” els socis per preparar aquesta candidatura, que porta per nom Veus del Barça. Tot i haver-se mantingut en un segon terme durant els darrers cinc anys, ara ha entrat en escena amb un discurs molt crític i té clar que el club està “pitjor” que abans de les darreres eleccions.
L’entrevista amb Xavi Vilajoana
És la segona campanya electoral que afronta, quines diferències troba amb la primera?
Moltes diferències, enormes. Primer, perquè la primera malauradament es va produir en un període de pandèmia i això va impedir la mobilitat dels socis, recollir signatures i que tu poguessis expressar en primera persona. Soc una persona a qui li agrada molt el contacte directe. En aquell moment es va haver de fer tot amb contacte telemàtic, a través de pantalles, i jo crec que les pantalles no reflecteixen la realitat d’un mateix. M’agrada parlar, explicar, mirar els ulls, el llenguatge corporal… crec que és molt important, i des d’aquest punt de vista, res a veure.
A més a més, aquestes eleccions no han arribat després d’una dimissió, sinó quan s’ha esgotat el mandat, per tant, hi ha hagut més temps per preparar les candidatures.
Fa molts mesos que treballem, que escoltem els socis. Això et dona un coneixement de què volen realment els socis, que són els propietaris del club. Gràcies a això hem crescut, perquè és veritat que jo conec molt bé el funcionament del club, són 21 anys de relació d’una manera o altra, però ningú ho sap tot, i no es pot generar un programa, ni pensar en el futur del club sense tenir en compte el que creu la seva gent, o el que pensa la seva gent de com ha de ser aquest futur.
El concepte aquest d’escoltar el soci, de la veu del soci, és l’eslògan de la seva campanya. Creu que no s’escolta prou dels socis del Barça?
No és que ho cregui, és que ho sé. Ho sé perquè ho he tastat, ho sé perquè els socis se sorprenen que algú se’ls hi dirigeixi en primera persona, demanant-los com ho veuen, què en pensen, què farien, com es pot millorar, com se’ls pot fer participar… I el que m’han traslladat molts d’ells, milers, és que no se senten escoltats. Però és que a més a més és una realitat: no pot ser que onze dies abans d’un partit només hi hagi a disposició dels socis entrades a 450 euros. Al soci se l’està tractant des de fa 4 anys com un client més. No ho és, i el soci se n’adona, està cansat d’això.
Però a la vegada el Barça és un club molt global i amb centenars de milers de socis. Com es pot personalitzar l’atenció al soci?
Amb un pressupost de mil milions d’euros, el soci té dret que es destini una partida precisament a ell, no com un premi, sinó com un dret. Per exemple, tornant el preu dels abonaments de quan vam marxar del Camp Nou. Això seria el primer. És a dir, no volem un Barça pels VIPs, volem un Barça de i per als socis i sòcies. Però és que, a més a més, no només en els partits de casa, en els desplaçaments, l’equip necessita la seva gent. I això s’ha de potenciar, i es pot potenciar, insisteixo. És un tema de voler-ho fer.
Com va prendre la decisió de tornar-se a presentar a les eleccions?
Soc president de diverses institucions del país i també d’Espanya, per tant, tinc molta relació tant institucional com empresarial, com en l’àmbit del carrer, amb els socis. Soc una persona que li agrada la proximitat, que li agrada parlar molt amb la gent, i vaig decidir escoltar-los a veure realment què pensen.
O sigui, primer va ser la decisió d’escoltar i després la de presentar-se?
És que crec que és el procés natural, perquè jo mai he tingut cap obsessió per ser president de res, sempre m’hi han portat. Em fa il·lusió tremenda, m’encanta, és la meva passió, crec que és la manera de fer més gran i de fer millor el Barça, però òbviament no és un caprici, no és només una voluntat individual.
Coneix el Barça des de molts angles diferents, exjugador de la Masia, exjugador de l’equip de futbol sala, responsable de la secció de futbol sala, directiu responsable de la Masia… quin és el punt de vista del club que es té menys en compte?
El Barça és un club esportiu i poliesportiu, però això no es pot deslligar d’una gestió econòmica eficient, i cal que el president del Barça conegui i tingui experiència en les dues àrees, perquè són vasos comunicants. Les decisions esportives et condicionen l’economia del club, i l’economia del club et condiciona les decisions esportives. No és fàcil tenir coneixement dels dos àmbits, és un tema d’experiència de vida. Jo sempre parlo d’aquesta anècdota: jo, quan jugava al Barça, amb 18 anys, era l’únic que estava fent una carrera universitària, d’enginyeria en aquest cas. Això és un valor afegit enorme, perquè et permet pensar en global.
En les eleccions de 2021 no va poder esdevenir candidat, ja que no va recollir les signatures necessàries per passar el tall. Què esteu fent diferent aquest cop per aconseguir-ho?
El tema de les signatures també és molt d’escoltar, de parlar amb els socis i hem fet un treball previ molt important des de fa molts mesos. Per això estem molt confiats. Confiats no vol dir que no seguim treballant per arribar a com més gent millor, perquè l’objectiu nostre, i crec que ha de ser l’objectiu de qualsevol procés electoral, és que la mobilització sigui del màxim nombre de socis i sòcies. Jo crec en els processos democràtics amb una potent participació, perquè és la manera que un president surti més legitimat. S’ha d’intentar arribar als 110.000 socis amb dret a vot perquè s’expressin. També cal donar-los facilitats, cosa que el club no ha fet, no permetent el vot per correu.
Parlant de la gestió del Barça de Joan Laporta, el club està millor o pitjor que en les últimes eleccions?
Pitjor. No és un tema de creure o no creure, és un tema de realitat. No és una opinió, són dades. En aquest mandat, el senyor Laporta porta unes pèrdues acumulades de gairebé 300 milions d’euros. Si no hagués venut actius que ja hi eren quan va arribar, hauria acumulat unes pèrdues de 1.000 milions d’euros. 1.000 milions d’euros és el valor actual de la primera plantilla. Fa cinc anys que no estem amb la regla 1:1 del fair play financer. Fa cinc anys que els ingressos ordinaris estan estancats i ens hem de vendre jugadores del femení, que és un dels casos d’èxit d’aquest club. A la Masia, que és el pal de paller, s’està desinvertint en un 40%, estructuralment parlant. Les seccions estan oblidades, els seus aficionats estan menystinguts. Són tantes i tantes coses que el soci veu molt més enllà que si una piloteta entra en un partit o no. El soci és molt més intel·ligent del que el senyor Laporta es pensa.
Centrant-nos en el tema de la Masia, vostè l’ha reivindicat molt, ja que en va ser jugador i també responsable, i s’ha queixat de la gestió actual. Si ara esdevingués president, què és el primer que canviaria?
Quan va arribar aquesta junta, va desmuntar absolutament l’àrea metodològica. No hi ha cap garant d’allò que ens ha fet grans, que és aquesta idea de joc, aquesta manera d’entendre el futbol. Després, tornaria a integrar el futbol base entre el masculí i el femení. No té cap sentit que estigui separat i que el femení formi part de les seccions. A més a més, tornaria a potenciar la Masia 360: l’acompanyament holístic i complet dels esportistes, amb tota la seva formació personal més enllà de l’esport, del rendiment esportiu… Perquè jo sempre dic una frase: qualsevol jugador format com a persona és molt millor jugador o jugadora.
Vostè va ser el directiu que es feia càrrec de la Masia en els anys de formació de jugadors que ara triomfen, com Lamine Yamal, Pau Cubarsí o Marc Bernal. Fins a quin punt se sent responsable dels èxits actuals del Barça?
Em sento profundament orgullós, perquè com sé la feina que vam fer, que va ser una feina ingent. Quan veus que la feina ben feta, planificada, estudiada i treballada, dona els fruits que està donant, t’adones que val molt la pena. A la Masia tots els jugadors tenen talent, però no arriben al primer equip si no se’ls prepara i se’ls forma de manera correcta, perquè quan els arribi l’oportunitat rendeixin, que és el que ha passat amb tots aquests jugadors que ara estan rendint al primer equip. Em dol especialment que la junta directiva actual no sigui conscient d’això. No sorgeixen els grans jugadors per generació espontània, que ningú s’ho pensi.
En el cas concret de Lamine Yamal, quina és la feina que es va fer amb ell?
L’exemple de Lamine Yamal és un bon exemple, perquè en ser un jugador català, que residia a Catalunya, teòricament no podia residir a la Masia. La Masia està conceptualitzada perquè hi resideixin jugadors i jugadores que viuen fora de Catalunya. En el seu cas, però, vam decidir que per la seva situació personal havia de residir a la Masia, per acompanyar-lo, per donar-li ordre, rutines, fer un acompanyament global… i vam aconseguir convèncer la família. Perquè això és una responsabilitat que també té el club, no només té la responsabilitat esportiva sobre el jugador, sinó que té una responsabilitat personal. Després, els equips del futbol base no són equips de cada entrenador, són equips del club. I els entrenadors són entrenadors del club. Els formadors, que m’agraden a mi, són formadors del club. Cada equip no pot ser del seu entrenador. Són equips del club. Per tant, s’ha de tenir una visió transversal i s’ha de treballar amb aquesta visió transversal, de dalt a baix.
Respecte als jugadors de la Masia, fa pocs dies hi ha hagut la marxa dolorosa de Dro Fernández, cosa que ha generat crítiques a la direcció esportiva del club. A la vegada, s’han aconseguit renovacions importants. Què en pensa?
El primer equip no pot ser una bombolla a part de tot el que passa en el futbol base. És a dir, si tu tens un jugador en el futbol base, en el filial, per exemple, que té potencial per arribar al primer equip, el que no pots fer és fitxar-li un jugador que li tapi la progressió. Jo soc partidari d’obtenir jugadors cedits, si vols, de rendiment immediat, per donar temps que aquest jugador, sabent que té potencial, arribi al primer equip. Aquest gener s’han fitxat sis o set jugadors pel filial. Això denota molt mala planificació. Cal potencial el futbol base que tenim, amb la qualitat que tenim, amb els jugadors que tenim. No té sentit que al mes de gener, en un filial, hagis de fitxar jugadors. Alguna cosa no ha funcionat funciona.
Un altre tema recent que ha aparegut en aquesta campanya electoral és el del Palau Blaugrana, ja que Laporta ha anunciat la seva remodelació els darrers dies. Vostè, com a exjugador i exresponsable del futbol sala, com ho veu?
És una notícia que arriba amb calçador a última hora. Aquest president ha perdut tota la credibilitat, si és que en tenia alguna, perquè ha incomplert tot el que ha anat dient que faria. De fet, el primer dia ja va incomplir amb la seva promesa electoral que era que Messi continuaria. Des del moment que és capaç de trair una figura com Messi i, per tant, trair tots els socis i soci, pots esperar qualsevol cosa. El Palau és una més d’elles. De veritat algú pensa que el que s’ha dit té recorregut? Jo no. Aquest avantprojecte que ha aparegut ara hauria d’haver estat plantejat molt abans. Se’ns va dir que amb els 1.400 milions del Goldman Sachs hi hauria inclòs el finançament del Palau Blaugrana. Això és mentida. No està inclòs. Per tant, credibilitat zero.
Parlant de la gestió de Laporta, la sensació és que té alguns seguidors molt acèrrims i, d’altra banda, té detractors molt crítics amb la seva gestió. Per què està tan polaritzada l’afició blaugrana?
Jo crec que és un procés més o menys natural amb eleccions d’aquesta mena. El que passa és que jo crec que no s’ha de personalitzar com a tal. Aquí el que es tracta és quin Barça volem pel futur. I el Barça del futur dependrà de les decisions dels socis, de qui creguin que el pot conduir i el pot liderar millor. A mi m’agrada fugir dels personalismes. És veritat que ara el fet que es presenti el president sortint, fa que es posi en dubte la seva continuïtat. Però a partir d’aquí jo crec que la gent s’ha de centrar en el millor candidat pel Barça, d’acord amb les seves capacitats, la seva experiència, les seves habilitats, la seva formació, el que diu, el que exposa, el pla que té, perquè ha arribat el moment d’analitzar tot això. Ara és el moment.
Si continuem amb Laporta, vostè ha assenyalat diversos aspectes negatius, però què en rescataria de positiu?
El senyor Laporta va arribar en un moment molt convuls i en aquell moment el soci va decidir que era el que li calia. Un encert és l’arribada de l’entrenador, de Hansi Flick, és evident. Un encert buscat o no buscat, això no ho sabrem mai, però fora d’això, cap altre. Si ens creiem de veritat que el Barça és més que un club, es requereixen molts més encerts que no pas aquest. Perquè, a més a més, aquest encert pot acabar sent arrossegat per la nefasta gestió econòmica. És el que he dit abans, són vasos comunicants, la part econòmica i la part esportiva. La mala gestió econòmica pot acabar arrossegant el rendiment esportiu. Per tant, estem en un moment crític i és el moment que es produeixi un canvi.
Per acabar, durant aquests cinc anys, vostè s’ha mantingut a un segon terme, no ha fet una oposició agressiva i ha tornat a entrar en escena ara que han arribat les eleccions. Per què?
Perquè jo soc molt respectuós amb les decisions que prenen els socis. El senyor Laporta va ser elegit president. Si se li va donar la legitimitat de dirigir el Barça, això s’ha de respectar. El que sí que faig és analitzar, veure, escoltar, preguntar… I quan arriba el moment que el soci parli, és quan jo també parlo. Crec que és un procés natural i coherent i molt en la meva línia. Tots els presidents han tingut encerts i desencerts. Tots. Per tant, jo la crítica per la crítica no l’entenc. No m’agrada anar a la batalla, a la guerra constant per desgastar. S’ha de fer crítica, però s’ha de fer en el moment que toca, que és ara, en el moment que s’ha de produir un canvi, ni més ni menys. No ho entenc d’una altra manera.
