Món Esport
La Trinca: “El 0-5 va ser una ‘Botifarra de pagès’ a aquella Espanya”
  • CA

Aquest dissabte se celebra el cinquantè aniversari de la mítica golejada del Futbol Club Barcelona al Reial Madrid a l’Estadi Santiago Bernabéu per zero gols a cinc. El 17 de febrer de 1974 “sonaren cinc campanades, allà a la Puerta del Sol, cinc cops plorà la Cibelles, Madrid estava de dol”. Així ho descrivia La Trinca a la cançó Botifarra de pagès, que de seguida es faria molt popular. Josep Maria Mainat (Canet de Mar, 1946) i Miquel Àngel Pasqual (Canet de Mar, 1949) són dues terceres parts de La Trinca i hem parlat amb ells per recordar el partit, la cançó i el que va significar.

Com van viure vostès el 0-5?

Josep Maria Mainat: El Miquel Àngel ho explica sempre molt ben explicat. Ens va enganxar enmig d’una actuació, oi?

Miquel Àngel Pasqual: I tant, i tant! Els músics eren molt bons i eren capaços de tocar amb l’auricular del futbol posa’t a l’orella. Ells ens anaven passant el parte.

JM: De sobre se sentia: ‘Dos!’.

MA: ‘Gol!’.

JM: ‘Tres!’.

MA: ‘Gol!’.

No van veure el partit, doncs, però el joc del Barça en si mateix no va ser tan important com marcar cinc gols al Madrid, oi?

JM: En començar la cançó ja ho diem, veníem de catorze anys de passar gana, de catorze anys sense una Lliga.

MA: El vaixell s’havia enfonsat, no ens quedava res.

JM: Quan va arribar el Cruyff, es va reformar l’equip, va canviar el joc… va ser un moment de molta eufòria. Fins i tot massa eufòria! La nostra cançó, de fet, era una paròdia d’aquesta eufòria desmesurada. Però la gent s’ho va prendre seriosament.

MA: Normalment, les subtileses no funcionen, no s’entenen.

Com va sorgir la idea de fer la cançó?

JM: La vam fer al mateix moment, però no la vam gravar fins un any després. Entremig va passar un partit on vam perdre 4-0 amb el Madrid. Aleshores vam haver de canviar la lletra inicial i vam haver de dir allò de…

MA: ‘Això deien fa dos anys, els afeccionats culers i ara diuen potser haurem d’esperar catorze anys més’.

Ara ja ningú recorda aquell 4-0…

JM: Sí, ara crec que hi sobra aquesta segona part.

MA: És la memòria selectiva…

Com recorden la rebuda de la cançó entre el públic?

JM: El primer dia que la vam tocar en directe va ser a Manresa. Quan vam acabar, de sobre vam veure com la gent s’aixecava i començava a aplaudir i a cridar ‘visca Catalunya!’. Nosaltres volíem fer paròdia en positiu i amb bon humor, dir que els culers ens animem i ens posem eufòrics de seguida. Però ens vam adonar que la gent s’ho prenia seriosament i fins i tot feien allò de ‘Cruyff, Cruyff, Cruyff, Cruyff”…’.

MA: ‘Qual vulgar cor de granotes ensalcem les teves potes, jugador sensacional!’.

JM: A partir d’aquí la vam cantar moltíssimes vegades, fins i tot al Camp Nou. I n’hem fet dos o tres videoclips. Al final vam dimitir i la vam cantar seriosament.

La Trinca, durant un concert | La Trinca
La Trinca, durant un concert | La Trinca

Si la gent no s’ho va prendre com una paròdia, és per què hi havia moltes ganes de fer-li la botifarra de pagès al Madrid i fins i tot a Madrid i a aquella Espanya?

MA: És clar! La victòria va ser contra un rival molt determinat. Això ho va magnificar tot!

JM: Sí, sí, era una botifarra contra l’Espanya d’aquells temps. Va ser un moment molt bonic. Fins i tot l’Agustí Montal, president del Barça, ens va donar la insígnia d’or i brillants per aquesta cançó!

MA: La meva se la va quedar el meu sogre…

JM: A mi me l’han robada de la caixa forta…

MA: Doncs això sí que sap greu…

JM: Sí, jo durant un temps també li vaig deixar al meu sogre i la portava orgullosíssim.

El Barça sempre ha anat molt més enllà d’un equip de futbol, això ho demostra que censuressin el “visca Catalunya lliure” de la cançó…

JM: Sí, sí. Dèiem ‘visca Catalunya…’ i aleshores venia un xiulet.

MA: O ens feien dir ‘visca a Catalunya viure. No estàvem dient ‘viva Cartagena’, aleshores no ens haurien dit res…

El moment en què porten la ironia més a l’extrem és quan hi ha la proclama del Miquel Àngel que acaba dient “en Flandes se ha puesto el sol“, però el silenci que es va fer al Bernabéu, sí que va ser una mena de cop a l’Imperi espanyol.

MA: Això passa quan adoctrines la gent durant tota la vida, com ens havien fet a nosaltres de joves. Ja era hora que se’ls pongués el sol a Flandes!

JM: I que plorés la Cibeles!.

I el Barça era una de les úniques maneres d’aconseguir-ho…

MA: Sí, i tampoc és que ens quedi ara gaire més…

JM: Ja ho deia la cançó: ‘Som i serem… socis del Barça!’.



Comentaris

  1. Icona del comentari de: Vilatà gironí. a febrer 17, 2024 | 15:51
    Vilatà gironí. febrer 17, 2024 | 15:51
    En Miquel Angel creu haver dit una cosa forasenyada:"Els músics eren capaços de tocar amb l'auricular del fútbol posat a l'orella". Doncs no: jo he vist un músic, concretament un contrabaixista que ho feia. Duia el contrabaix amb un flamant escut del Barça, i anava tocant sardanes així: amb l'auricular del transistor que duia a la butxaca superior de l'americana , tot escoltant el partit del Barça. Acabada la peça, solia dir als companys com anava la cosa. Tots els musics, llevat de dos, que eren Pericos, eren culés. Ja fa temps d'aixó; ja fa força anys que aquest músic ens deixà.

Nou comentari

Comparteix

Icona de pantalla completa