Pere Valentí Mora (Vilaplana, 1947) és un nom estretament relacionat amb l’històric 0-5 del Futbol Club Barcelona al Reial Madrid del 17 de febrer de 1974 a l’Estadi Santiago Bernabéu. La seva història és impressionant. Format a les categories inferiors del Reus, va fitxar pel Barça amb disset anys. El seu somni era debutar amb el primer equip, però el moment esperat no arribava. Va haver de marxar cedit al Comtal, a l’Atlètic Catalunya, al filial del València, a l’Oviedo i a l’Elx. Finalment, la temporada 1973-1974 va poder-se quedar al Barça. No obstant això, el mític Salvador Sadurní continuava sent el porter titular. El moment de Mora va arribar el dia menys esperat: amb la Lliga en joc i a l’Estadi Santiago Bernabéu, per una lesió de Sadurní.
Mora va debutar amb vint-i-cinc anys, en l’escenari més complicat, sense imaginar que jugaria un dels partits més importants de la història del Barça. Han passat cinquanta anys i ho recorda tot perfectament. De fet, li encanta reviure aquell dia i ara està feliç que sigui el cinquantè aniversari perquè se’n torni a parlar. De tota manera, cada any, quan s’apropen aquestes dates, sempre rep un bon grapat de trucades de periodistes per recordar aquell moment. En aquesta conversa, una més dels centenars que ha tingut al respecte, hem intentat parlar del 0-5 d’una manera diferent. Parlem de futbol, sí, però sobretot d’emocions, sentiments i aprenentatges per al futur.
Què va sentir quan va veure que li tocava ser titular en un partit com aquell?
Jo tenia clar que havia de donar seguretat a l’equip, perquè no va poder jugar el Sadurní i si jo ho hagués fet malament, hauria rebut moltes crítiques. Ja tenia vint-i-cinc anys. L’oportunitat del Barça em va arribar més tard del que hauria volgut, però va arribar. Vaig tenir la satisfacció de poder jugar aquell partit i ara recordar-ho. Sabia que tenia una gran càrrega de responsabilitat i, tot i això, tenia moltíssima confiança en mi mateix. Però els culers estaven amb l’ai ai ai. N’estic segur que fins i tot els meus familiars van patir quan van veure que jugaria jo.
El Barça es jugava la Lliga després de catorze anys sense guanyar-la. Era la primera temporada de Cruyff i el joc era molt bo, però calia rematar la feina. Com estaven els ànims abans del partit?
Havíem guanyat molts partits i teníem la Lliga a prop, però tothom tenia molta por del Madrid. El Madrid no arribava bé, no estava bé aquell any, però els catalans sempre estem amb l’ai ai ai. Van jugar bé vint minuts, però es van acabar rendint a la nostra superioritat, sobretot pel crac que portàvem, el Johan Cruyff. Aquell dia va brillar d’una manera espectacular. Però no era ell sol. L’equip estava molt equilibrat. Vam ajudar a fer que les coses anessin bé. Nosaltres tenim un caràcter molt diferent dels madrilenys. Allà impera més la fatxenderia, ells guanyen fins i tot quan perden, mentre que nosaltres sempre hem sigut més prudents. Aquell dia, però, al vestidor no hi havia aquest ai ai ai. Vam anar a totes. Ens ho jugàvem tot.
Des d’aleshores hi ha hagut molts resultats històrics contra el Madrid (un 2-6, dos 5-0, un 5-1, dos 0-4…) però mai s’ha repetit una diferència tan gran de gols al Bernabéu, mantenint la porteria a zero. Què té aquest partit que el fa tan especial?
Veníem de no guanyar res, catorze anys sense una Lliga. Els culers necessitaven aquell partit, necessitaven aquell subidon. Va ser molt bonic per a l’afició, la gent que va viure aquell partit té una sensació de satisfacció molt gran. Vam poder presumir d’equip. Després hi ha hagut el 2-6, per exemple, i altres grans resultats, però mai no ha sigut el mateix, no hi haurà cap golejada com aquella. Han passat cinquanta anys i encara ho recordeu… això és un plaer. Els culers van tenir una gran alegria aquell dia, jo també la vaig tenir, la necessitàvem.
Durant el partit i amb les celebracions posteriors, vau ser conscients de la gesta que havíeu assolit?
Jo no pensava que aquell partit es recordaria durant tants anys. Teníem l’eufòria del moment, de tornar a Barcelona, de parlar amb la família, amb els amics, amb la gent del poble… tot això era molt satisfactori. Viure-ho des de la porteria va ser espectacular. Vaig tenir temps de pensar en l’alegria que estava sentint la meva gent. Però jo pensava que duraria una setmana, perquè el futbol ja ho té això, que el cap de setmana següent ja hi havia un altre partit… A l’autocar li vaig preguntar al Rifé si creia que aquell resultat es repetiria, a favor o en contra. Ell em va dir que en el futbol no se sap mai. I mira, no s’ha repetit mai més.
Encara no hem parlat de futbol. Què va passar aquell dia per dominar d’aquella manera?
El Rinus Michels va fer un bon plantejament. Va avançar la defensa al mig del camp, replegàvem bé, atacàvem en bloc, estàvem equilibrats… tot això va trencar el Madrid. Ja teníem un bon toc, el sistema era un 4-3-3, molt més ofensiu que el 4-4-2 del Madrid, filtrant pilotes per les bandes i amb les bones jugades del Cruyff, ja ho vam tenir.
Però el Madrid va poder crear perill en els primers minuts…
Si hagués entrat la primera ocasió que va tenir el Madrid, una rematada d’Amancio que va sortir per sobre del travesser, no hauríem marcat cinc gols. Potser tres. Després, per com van anar les coses, des de la meva visió pensava que n’haurien pogut entrar més. No va ser sort. Vam ser molt superiors.
I com recorda el seu partit?
En un 0-5, no vaig tenir molta feina… (riu) però sí que vaig estar molt atent en les sortides. Anava a buscar pilotes que queien a l’àrea, em vaig anticipar a les entrades dels jugadors del Madrid… això va donar seguretat. Tots els jugadors vam estar molt concentrats i això va ser molt important per aconseguir la victòria.
Aquella temporada va ser espectacular, però després van tornar a venir molts anys de sequera…
L’únic problema del 0-5 i d’aquella gran temporada va ser no poder-li donar continuïtat. L’any següent vam arribar a les semifinals de la Copa d’Europa, que ja era una cosa molt complicada, però no vam poder arribar a la final. Li hauríem d’haver donat continuïtat i no vam poder, això, per una banda. Però després va haver-hi una segona part d’allò, que va ser quan va venir el Cruyff d’entrenador. També va tenir uns inicis complicats, però després van venir els èxits. Amb ell va poder arribar el Barça que volíem. Vam poder guanyar la primera Copa d’Europa. De fet, a la Recopa de Basilea de 1979 ja es van començar a recollir els fruits. També vam saber patir aquell dia, per acabar guanyant. Amb el que havia passat els anys anteriors, vam saber valorar-ho com calia.
Ara que el Barça està en un moment complicat, què podem aprendre d’aquell 0-5?
Quan els joves gaudien tant amb Guardiola, jo ja ho deia: “Han de tenir alguna enganxada per aprendre a perdre. Quan vinguin mal dades, que vindran, costarà”. Per tant, tornarem a sortir d’aquesta. El Barça és un equip campió, sempre. Hem tingut males èpoques, però sempre n’hem sortit i no ens podran destrossar. El Barça representa el poble català i nosaltres ens en sabem sortir de totes. Sabem ser forts quan venen mal dades. Si no ho haguéssim passat malament, no seríem el Barça.
1 
