La grandesa d’un jugador és massa complexa per només avaluar-se a partir d’allò que succeeix al camp i, sovint, només amb futbol no n’hi ha prou per transcendir. Quan Diego Armando Maradona va arribar a Nàpols, aquest juliol farà 40 anys, havent passat pel Futbol Club Barcelona, la premsa de la ciutat va recollir declaracions dels tiffosi on es deia que l’argentí “tenia cara d’scugnizzo”, un terme de la llengua napolitana emprat per a definir un noi del carrer. Un dels seus. A la capital de la Campania, a diferència del que havia passat a Catalunya, el Pelusa va assolir l’estatus d’un déu, identificant-se amb la ciutat, els seus habitants, la seva manera de viure i de projectar-se al món.
Maradona i el seu fracàs al Barça
A Catalunya, deixant de banda lesions i malalties d’origen dubtós, l’impacte no havia estat el mateix. Tot i això, el Pelusa va assolir unes estadístiques individuals acceptables i també va mostrar el seu gran talent. Recordats per molts són els gols contra l’Estrella Roja o el Reial Madrid. Malgrat aquests rampells de geni, la connexió entre la culerada i el jugador es va veure frenada pels continus enfrontaments amb la junta directiva de l’aleshores president Josep Lluís Núñez.
En aquest sentit, l’historiador expert en el Barça Ángel Iturriaga, en declaracions a Món Esport, destaca que la principal causa d’aquesta ruptura va ser el context social de les dues parts i sosté que la junta, de caràcter conservador i propera políticament a Alianza Popular, tenia una idea del món que “xocava frontalment amb la de Maradona”, sorgit d’una de les zones més pobres de Buenos Aires.
Aquesta guerra entre el jugador i els directius va tenir com a punt culminant el dia en què Maradona va destrossar part de la sala de trofeus del club perquè li retenien el passaport. Tot plegat amb el pretext de no deixar-lo viatjar per acudir a un partit d’homenatge a Paul Breitner. “A mi no em fa canviar ni Núñez ni cap dels alcavots que l’acompanyen”, va declarar l’argentí a la premsa. Sobre aquest afer, a Yo soy el Diego, la seva autobiografia, es donen detalls més concrets. “Estàvem Núñez i jo a la sala de trofeus del Camp Nou i li vaig dir: “Si no me’l donen, tots aquests trofeus, que són preciosos, els llençaré un per un…”. Vaig agafar un Teresa Herrera… i pum! “Si passen més minuts, més trofeus llançaré”. Em van tornar el passaport, però no em van deixar anar al partit”, conclou.
El destí va voler que Maradona coincidís amb aquest Barça, farcit de directius considerats excepcions històriques dins un club on la majoria de dirigents s’han posicionat en l’òrbita del catalanisme i no han tingut “un perfil excessivament conservador”, segons Iturriaga. L’historiador subratlla que aquesta junta també coincideix amb una versió de l’argentí “menys madura”, la qual “encara no s’havia desenvolupat prou per assumir públicament reivindicacions socials i polítiques amb tanta intensitat com va fer posteriorment a Itàlia”.
D’altra banda, Fernando Signorini, amic i preparador físic de Maradona durant gran part de la seva carrera, va més enllà i, també en declaracions exclusives a Món Esport, assegura que “si Maradona hagués fet més carrera a Barcelona”, i aquest període hagués coincidit amb el Procés, “s’hauria acabat posicionant a favor de la independència de Catalunya”. I ho il·lustra amb un exemple molt gràfic: “Durant la seva etapa al Barça, una vegada li van explicar l’origen de la senyera i això li va quedar marcat”. La seva realitat, però, va ser diferent, tot i que, segons Signorini, ell es trobava “a gust” a Catalunya.
Maradona, l’heroi napolità
Un altre punt clau per entendre la distància sentimental que es va produir entre Maradona i Barcelona, en comparació amb l’idil·li napolità del Pelusa, són les diferències econòmiques, demogràfiques i socials entre les dues ciutats. Paula Paño, excorresponsal a Nàpols, explica a Món Esport que, tot i que històricament i culturalment Catalunya i el sud d’Itàlia ha estat molt properes, Maradona va experimentar “una gran connexió” amb Nàpols perquè “li recordava la seva pàtria natal, una regió empobrida i sense futur aparent”. A part, també té un gran pes la relació entre el sud d’Itàlia i l’Argentina, destí d’1,1 milions d’immigrants d’aquesta regió entre 1876 i 1930.
L’arribada de Maradona a Nàpols l’any 1984 va marcar l’inici de la seva època daurada: el primer Scudetto de la seva història, una Copa d’Itàlia, una copa de la UEFA, una altra lliga i una Supercopa. Malgrat els èxits, l’esclat sentimental entre els habitants del sud d’Itàlia es va erigir sobre una reparació històrica, la de poder guanyar els poderosos equips del nord del país.
A més a més, durant els anys a Nàpols, Maradona es va ficar en política. Paño recorda que l’argentí va fa servir el seu altaveu per reclamar millores en diferents àmbits, com en el cas de la sanitat i l’educació, “pressionant els polítics per dur a terme iniciatives que fins aleshores eren inexistents”. Fins que no va arribar ell, certes coses no es van posar en marxa. Un fet que ha quedat present en la memòria dels napolitans, que sovint comenten que “els miracles de San Gennaro -patró de la ciutat- no els he vist, però els de Maradona sí”. Molt possiblement, Catalunya no necessitava aquesta dosi d’autoestima, ja que el messies havia arribat una dècada abans.
