Les grans nits de futbol europeu ja han tornat. Després de dos mesos d’aturada, la Lliga de Campions torna a agafar el vol aquest dimarts amb la disputa dels primers partits d’anada dels vuitens de final. La competició alça el teló de les grans representacions i ho fa amb enfrontaments d’un nivell formidable i d’una expectació extraordinària, com el que disputaran a l’estadi Parc dels Prínceps de París el PSG i el Barça. Unai Emery, obligat a fer passes que l’apropin a la Champions League, contra un Luis Enrique que prova de recuperar el millor futbol blaugrana després d’uns mesos d’irregularitat.

El PSG arriba al duel davant el Barça -el seu repte particular des que Qatar comprés el club l’any 2011- en plena transició de joc, enmig de l’aclimatació a uns nous conceptes conformats mitjançant una amalgama entre les idees d’Emery i l’adaptació a les capacitats dels seus jugadors. El tècnic d’Hondarribia ha optat per desviar el camí del joc de posició, del futbol de paciència i moviment constant de pilota, cap a un estil més directe i obert, aprofitant la velocitat dels seus extrems i la precisió en llarg d’homes com Thiago Silva, Motta, Verratti o Rabiot.

 

D’aquesta manera, el PSG ha millorat resultats i prestacions. La baixa del central brasiler, però, li arriba en un molt mal moment, pel simple fet que el jove Presnel Kimpembe, un defensa amb un futur impressionant, s’haurà de veure les cares amb els tres millors davanters del planeta i batallar noranta minuts amb un d’ells, el sempre impertinent i molest Luis Suárez. L’expert en anàlisi tàctica i caçatalents professional, Cristian Franco, creu que “Kimpembe afavoreix que el PSG pugui pressionar a dalt per la seva potència i velocitat, però no és un jugador amb la capacitat física i mental per frenar Suárez”. Segons explica en una conversa amb El Món, l’equip francès “perd molta experiència amb les baixes de Motta i Thiago Silva. Perd l’ordre i la coordinació defensiva que, per a mi, eren claus per frenar la MSN”.

Thiago Motta, sancionat, tampoc serà a la gespa, però un altre futbolista del planter, l’espigat Adrien Rabiot, ocuparà el seu lloc amb força minuts i experiència a l’esquena. El francès és el migcampista suplent per excel·lència, amb 24 partits disputats aquesta temporada (17 titularitats).

 

La disposició tàctica d’Emery i la pressió alta que va predir Luis Enrique en la roda de premsa prèvia -tot i que el PSG no està acostumat a realitzar-la- obliguen a pensar que el Barça recuperarà dos conceptes bàsics: control i transicions. Semblen nocions de joc contràries, però el partit i la suposada pressió del PSG exigirà al Barça ser precís en la construcció, a provar d’adormir l’electricitat inicial imposada pels francesos i a trencar les seves línies a través de transicions directes esporàdiques, buscant l’esquena dels laterals, actius en la pressió. D’aquí la importància de la recuperació física d’Andrés Iniesta i Sergio Busquets, dos jugadors que contemporitzen el joc i doten l’equip d’una tranquil·litat formidable.

 

Ara bé, Cristian Franco preveu un esquema diferent. “Si repassem l’historial entre el Barça i Emery, el més lògic seria pensar que el PSG pressionés a dalt. Ara, però, l’anàlisi d’aquest Barça no passa pel joc col·lectiu de l’quip, sinó, per com parar el trident”. En aquest cas, Franco creu que “Emery farà una pressió a tres quarts de camp. Intentarà que Ter Stegen hagi de començar a jugar amb els laterals i allà empènyer l’equip. La figura de Luis Suárez com a referència en el joc vertical fa que molts entrenadors hagin de replantejar-se la idea de buscar a dalt al Barça”.

 

Cavani, un punta diferent a Ibrahimovic

 

Zlatan Ibrahimovic ha estat l’emblema del PSG dels darrers quatre anys. De fet, amb l’arribada del suec, el club parisenc s’ha fet reconegut i temut a Europa i ha aixecat els quatre últims títols de Ligue1. Amb la sortida d’Zlatan, el conjunt d’Emery s’ha transformat, simplement per tot el què aportava l’exdavanter blaugrana al joc de l’equip. Per a Franco, “defensivament, Ibra no et donava una gran pressió, però en atac era l’eix constructiu amb llibertat de moviments. Ell interpretava el joc i executava la seva idea. Per part seva, Cavani sap pressionar molt bé els centrals i fa vigilàncies ofensives. És un autèntic mal de cap pels centrals. Aporta mobilitat perquè pot caure a bandes i baixar a rebre, però no és l’eix del joc”.

 

Les apostes tàctiques d’El Món:

 

 



Més notícies

Nou comentari