La desfeta del Barça a Anfield va obrir un debat al Camp Nou en relació a l’estil futbolístic i la filosofia de club. El desastre blaugrana a Liverpool va ser la gota que va fer vessar el got, però la realitat és que aquest feia molt temps que s’estava omplint. El problema culer és estructural i s’ha gestat durant uns quants anys; no, el mal rendiment europeu dels últims anys –contrastat, cal ser justos i dir-ho, amb un domini sense precedents a Espanya– no és una qüestió d’intensitat, de confiança o de la casualitat. És un problema de futbol, i anomenar les coses pel seu nom és el primer pas per enfrontar-te a elles.
El divorci entre el Barça i el joc de posició que l’havia fet únic no ha estat quelcom circumstancial. Tampoc ha estat conseqüència de l’arribada d’Ernesto Valverde al Camp Nou. La qüestió és transversal i transcendeix de qualsevol fet puntual en concret, encara que la seva raó de ser resideix, precisament, en la concatenació d’aquests. En aquest escenari, l’aposta per la Masia i la política de fitxatges que ha dut a terme el club els últims anys cobra, ineludiblement, molta importància.
És una realitat que, darrerament, la secretaria tècnica blaugrana ha preferit mirar a fora abans de confiar en els de casa. Els motius d’aquest fet no venen al cas i, a més, ja han estat força analitzats. Els casos de Kevin-Prince Boateng i Jeison Murillo, no obstant això, han deixat ben clar quin és el camí que no ha de seguir el Barça. Si les seves arribades ja tenien poc sentit quan es van anunciar a l’hivern, quan les seves cessions són a punt de finalitzar encara en tenen menys. El davanter ghanès ha jugat 303 minuts, no ha fet cap gol ni ha repartit cap assistència; el central colombià encara ha jugat menys (293 minuts) i el més destacat que ha fet és veure dues targetes grogues. El primer va costar un milió d’euros; el segon, dos. I aquest mar de xifres l’únic que fa és il·lustrar, fredament, la sensació de desconnexió absoluta i d’invisibilitat dels dos futbolistes en el mig any que han passat al Camp Nou.
Si s’analitza amb perspectiva, de cap de les dues operacions es pot extreure alguna conclusió positiva: el Barça ha perdut diners (pocs, però els ha perdut), els futbolistes del filial han comptat amb menys oportunitats i Suárez i Piqué no han pogut descansar ni, davant les seves absències, tenir un relleu de garanties. Tenint en compte l’últim d’aquests tres factors, és inevitable pensar que, posats a patir-lo, no hagués estat malament que s’haguessin estalviat les inversions monetàries i que jugadors com Abel Ruiz (que, per cert, va debutar l’altre dia) haguessin tingut més participació.
Tampoc cal fer un gra massa de tot plegat, però reconèixer els errors i aprofitar-los per millorar i créixer és vital. És impensable que la Masia produeixi sempre els millors jugadors del món com va fer durant un temps. Només faltaria. Futbolistes com De Jong o De Ligt són únics i s’ha d’acudir al mercat per trobar-los. Però les cessions de Boateng i Murillo han evidenciat que, abans de mirar a fora per trobar peces per a la segona unitat, de vegades convé més, tant pel present com pel futur, confiar en la pedrera i en la base sòlida que va permetre al Barça regnar al futbol mundial i fer-ho d’una forma única.
