Benedito: “El Barça es defineix per la seva catalanitat i està obligat a acompanyar el país”

El precandidat a les eleccions del club blaugrana assegura, en una entrevista a 'El Món', que l'entitat culer no pot posar pegues ni entrebancs a l'hora d'acompanyar activament el poble català

“Abans que jo guanyi les eleccions és més important que cap candidatura continuista governi el Barça durant sis anys més”. Agustí Benedito (Barcelona, 1964) serà un dels precandidats a les eleccions a la presidència del Barça i optarà, en conseqüència, a convertir-se en l’encarregat de gestionar la crisi esportiva, econòmica, social i institucional que travessa el club blaugrana després d’una temporada per oblidar en tots els àmbits, “encara que Josep Maria Bartomeu ho negui”. Amb les idees clares i les il·lusions renovades de cara als que seran els seus tercers comicis, Benedito concedeix una entrevista amb El Món en la qual fa balanç del mandat actual, però mira cap endavant i deixa ben clar que l’únic camí per revertir la situació és tornar a apropar l’entitat a la seva gent, ja que “només així tornarem a ser els de sempre”. A més, recorda que “per bé o per mal, el Barça és una institució que transcendeix el món de l’esport” i que, per tant, “ha d’estar a l’altura de la responsabilitat que té amb la seva catalanitat”.

“La continuïtat de la directiva de Bartomeu és una amenaça per al Barça”. Això és el que vostè va dir ara fa aproximadament mig any, en una entrevista a El Món. Des de llavors, la situació del Barça només ha fet que empitjorar, institucionalment –cas BarçaGate–, econòmica –pandèmia del coronavirus– i esportiva –primera temporada en blanc des del 2008–. El temps li ha donat la raó?

Els culers ja saben que jo ja m’he enfrontat diverses vegades contra la dupla formada per Rosell i Bartomeu. El 2010 vaig quedar segon a les eleccions, el 2015 vaig tornar a presentar-m’hi i dos anys després vaig promoure un vot de censura que si no va prosperar va ser perquè, tal com ha reconegut un jutge, no em van deixar recollir firmes en un partit al Camp Nou. Dic això perquè és per aquesta raó, perquè els coneixem des de fa temps, que sabíem que això no podia anar bé de cap manera. Aquests últims tres anys només han fet que augmentar la llista de motius pels quals Bartomeu hauria de dimitir. Confio i espero que la gent, ara ja sí, s’adoni definitivament que tot el que vam avisar s’ha anat complint.

Josep Maria Bartomeu esgotarà mandat en la que serà tota una mostra de resiliència. Ell li va dir “responsabilitat”. Què en pensa, vostè, sobre el fet que no hagi decidit dimitir després d’una temporada desastrosa molt més enllà d’haver sofert la pitjor derrota de la història recent del club?

Bartomeu ha ofert moltes mostres de tenir una capacitat de resistència a prova de tot. Això és evident. Els estatuts del Barça habiliten un mecanisme mitjançant el qual els socis del Barça poden fer plegar una junta directiva abans d’acabar el termini: el vot de censura. El 2017, molta gent vam intentar tirar-ne endavant un i per una trampa amb els estatuts van ser capaços de mantenir el càrrec. Ara mateix, amb la situació actual, és impossible fer-ne un amb èxit, però d’aquí a dos mesos se celebrarà una Assemblea General de Socis Compromissaris històrica i molt transcendent en què s’hauran d’aprovar algunes coses importants, entre elles la liquidació de l’exercici econòmic 2019/20 i el pressupost de cara a la temporada vinent. Si els socis del Barça no aprovessin els comptes, aconseguirien el mateix efecte que un vot de censura. Bartomeu es veuria obligat a dimitir. Per tant, jo demano als socis compromissaris que vulguin que aquesta junta no continuï que tinguin en compte aquesta possibilitat. Cal recordar que l’Assemblea del 2018 ja va tombar la reforma de l’escut i la proposta d’aixecament de la limitació de l’endeutament.

Confia que els socis compromissaris puguin arribar a forçar la dimissió de Bartomeu el pròxim mes d’octubre?

Si els compromissaris reflecteixen el sentiment majoritari de la massa social del Barça, sí. Hi ha un clam molt compartit de posar punt final a aquest mandat. També cal veure quina és la influència del coronavirus en la logística de l’Assemblea. Però és que a més de provocar l’adeu d’aquesta junta directiva, si els culers no accepten els comptes, aconseguiran una cosa molt important: els números s’hauran d’aprovar en una altra Assemblea convocada per una altra directiva. Llavors, si s’ha produït alguna negligència o algun cas d’enginyeria financera els últims mesos, tot plegat sortirà a la llum i es derivaran responsabilitats. Això fa que la situació sigui doblement interessant.

“El Barça té una crisi esportiva, no institucional”, segons l’actual president del Barça. Què és més greu, la situació que pateix el club en si mateixa o que els encarregats de dirigir-lo no la reconeguin, com a mínim públicament, amb tot el que això suposa?

Sense cap mena de dubte, la situació del club és el més preocupant. Ells menteixen com han fet reiteradament els últims anys. No són transparents i creen realitats mediàtiques paral·leles. Però la situació és d’una extrema gravetat, com ja ho era l’any 2017, en els àmbits social, institucional, econòmic i esportiu. Han aconseguit, des del 2010, un deteriorament molt preocupant de la situació del club a tots els nivells. Per fi, però, el final del mandat ja és a tocar. Si encara els quedessin uns anys, la crisi seria irreversible. No ho és encara. Tenim temps. Bartomeu supera Joan Gaspart en la llista de les pitjors presidències de la història del club. Ell i Rosell van heretar una plantilla farcida de futbolistes de la casa i que acabava de fer el sextet i les últimes temporades hem arribat a veure partits sense cap jugador de la Masia a l’onze del primer equip. Han anat destrossant i malbaratant l’herència. Aconseguiran que acabem perdent algunes peces bàsiques que queden al club. Afortunadament, queden molt pocs mesos perquè s’acabi el seu mandat.

Fa uns mesos va anunciar que es presentarà a les eleccions del Barça. En quin moment es troba la seva candidatura i, el que és més important, què pot aportar al club en aquests moments?

Nosaltres vam presentar un projecte molt complet el 2010 i el 2015 el vam millorar. En aquelles eleccions vam poder detallar la nostra proposta a la perfecció. El meu equip i jo tenim les idees molt clares, sabem el que hem de fer, hem tingut molts anys per anar madurant la proposta. Estem segurs que serem capaços d’executar els nostres plans i adaptar-los a la nova situació. Tot és reversible si el Barça es dirigeix amb honestedat, transparència i els interessos del club es posen per sobre de qualsevol altra cosa.

Quin model de club permetrà al Barça superar aquesta crisi?

El que li ha donat sentit en els 120 anys d’història que té. El Barça és la seva gent, si se’m permet resumir-ho d’aquesta forma tan arriscada. L’origen del club i la capacitat de superar dificultats importantíssimes prové de la seva gent. I, per tant, tot projecte de reversió ha de tenir en compte que la força principal del club rau en els seus socis i aficionats. Aquest ha de ser l’horitzó que cal tenir sempre present. És clar que hem de tenir una visió clara de la indústria del món del futbol, en la qual competim contra grans potències, però no trobarem el camí de sortida si no és a través de buscar les complicitats amb la gent que dona suport i sentit al club.

Ja hi ha alguns precandidats confirmats i d’altres que ho faran les pròximes setmanes. El mapa electoral està força definit a hores d’ara. Canviarà molt la cosa d’aquí a la convocatòria oficial d’eleccions a principis del 2021?

Tenint en compte els mesos que queden fins a les eleccions, ja no hi ha espai per a massa sorpreses. Preparar una candidatura comporta molt de temps. Ho dic per experiència. Falta saber la decisió del segon candidat més votat el 2015, Joan Laporta, que encara no ha confirmat si es presenta o no. Toni Freixa sembla que sí que ho farà, però tampoc no ha dit res de forma oficial. A veure què fa Emili Rousaud. Lluís Fernández Alà, Jordi Farré i Víctor Font sí que han confirmat que es presentaran. Tampoc hi ha massa dubtes al voltant del fet que no hi haurà un candidat continuista clàssic, és a dir, algun membre de l’actual junta directiva que lideri un projecte, però jo estic segur que l’espai sandrista acabarà conformant una candidatura. Barcelona està plena de converses i rumors que així ho indiquen. Per tant, estem pendents de quina és la composició final del continuisme.

“Hem de veure com arribem a la fase decisiva de les eleccions, però estic d’acord amb aquells que pensen que s’ha de fer tot el possible perquè no guanyin les propostes continuistes”

Creu que el continuisme aconseguirà desmarcar-se de Bartomeu i de tot el que ha passat els últims mesos per intentar convèncer els socis?

Haurem d’esperar que es confirmi que aquesta candidatura tiri endavant, ja que pel que a mi m’arriba hi està havent grans dubtes ara que s’acosta el moment. Estic segur que intentaran desmarcar-se. Una altra cosa és que se’n surtin. No es pot oblidar, però, que afrontar unes eleccions des de dins del club és un avantatge molt considerable en molts nivells. Per aquest motiu, jo penso que si es conforma aquesta candidatura, serà un projecte important, no tindrà una rellevància residual. I més tenint en compte que tindrà al darrere tota la potència mediàtica derivada d’una bona relació amb la junta actual. Sé que molta gent pensa que no, però jo estic segur que serà un candidat important. Haurem d’anar amb compte.

Si es presenta a les eleccions, és perquè creu que pot guanyar-les, evidentment, però fins a quin punt considera que és important evitar que aquesta candidatura continuista guanyi, encara que això l’obligui a fer algun pacte?

És un comentari recurrent que molta gent em planteja de forma habitual. En primer lloc, hauríem d’estar segurs de quin és el mapa final a l’hora de les eleccions. Ara per ara encara s’han de confirmar algunes coses. Caldrà veure, quan es convoquin oficialment els comicis, qui es decideix a fer el pas. Si parlem del bàndol contrari a la junta directiva actual, sembla que Víctor Font es presentarà, però també ho va dir el 2015 i no ho va fer. Joan Laporta és una incògnita i jo em presentaré segur. Per no esquivar la pregunta, crec que abans que jo guanyi les eleccions és més important que cap candidatura continuista o semicontinuista governi el Barça durant sis anys més. Quan arribi el moment, caldrà veure enquestes i les intencions de vot, però tinc clar que davant una possible victòria del continuisme hauríem de prioritzar l’acord. No en tinc cap dubte, encara una altra cosa és que sigui possible. Parlo habitualment amb tots els actors que hem anomenat i ara per ara veig absolutament descartable un acord entre Laporta i Font. Hem de veure com arribem a la fase decisiva de les eleccions, però estic d’acord amb aquells que pensen que s’ha de fer tot el possible perquè no guanyin les propostes continuistes.

Els últims dies s’ha repetit força vegades la idea que el Barça necessita foc nou. Creu que el fet de ser una cara coneguda li pot jugar una mala passada en aquest aspecte?

No sé si es repeteix molt o poc, francament. Imagino que els seguidors de Joan Laporta, els de Víctor Font –ja va participar molt activament en els dos anteriors comicis– i els del continuisme no estan abonats massa a aquest discurs. Entenc que quan la gent parla de foc nou es refereix al model de gestió. S’ha d’entendre que és molt difícil arribar a la presidència del Barça sense cap experiència en unes eleccions. Mai no ha passat. Un soci d’un club com el Barça que es presenta per primera vegada sap que no guanyarà, sinó que en tot cas quedarà situat per a les següents. En qualsevol cas, jo no he estat mai en posició de governar el club. El soci del Barça és molt conservador i vota gent que ja coneix i té interioritzada.

El 2015 va arribar a un acord amb Koeman perquè entrenés l’equip si guanyava les eleccions. Què en pensa, de la seva arribada? El terratrèmol que hi ha ara mateix al Camp Nou pot afectar-lo?

És veritat que el 2015 ens vam reunir diverses vegades amb Koeman i vam arribar a un acord. En aquell moment, jo considerava que era una opció molt vàlida si Luis Enrique no continuava. El considerava bo llavors i ara crec que és una de les figures més bones per gestionar l’actual situació de crisi que tenim. En Ronald té una experiència professional llarga i contrastada, és un mite del barcelonisme i ha guanyat alguns títols durant la seva carrera com a entrenador. Coneix molt el club i se l’estima. És una de les poques persones que ens pot ajudar a superar la situació actual i jo li desitjo tota la sort del món. Espero que les circumstàncies permetin que aguanti aquest any per treballar amb ell en cas que guanyi les eleccions. Demano als que critiquen Koeman que comparin el seu currículum amb els dels últims tècnics del Barça quan van ser nomenats, des de Pep Guardiola fins a Quique Setién –que s’ha vist desbordat per la situació i no ha estat capaç de gestionar un vestidor que és molt complicat–, passant per Ernesto Valverde o el mateix Luis Enrique. I que també el comparin amb altres alternatives que han sonat abans de la seva arribada. Jo crec que fitxar-lo ha estat una de les poques decisions encertades de Bartomeu.

Un dels noms que va sonar amb força va ser el de Xavi Hernández. Quan arribarà el seu moment?

Sempre he dit que, després de Leo Messi, Xavi Hernández és el segon futbolista més important de la història del Barça. Estem parlant d’un jugador irrepetible, una bèstia. Com a entrenador és una altra cosa i cal tenir en compte que abans de dirigir el Barça és molt important que un tècnic traci un full de ruta adequat. Segons el meu parer, una experiència de cinc anys al futbol de Qatar no és el camí més idoni per arribar al primer equip del Barça. Jo hauria dissenyat una ruta diferent. No tinc coneixement profund del futbol qatarià, però penso que una bona opció per a ell seria entrenar el filial del Barça. A Guardiola i Luis Enrique els va funcionar d’allò més bé. Els seus resultats demostren que a Xavi l’ajudaria molt el fet d’integrar-se en l’estructura tècnica del Barça B i després a la del primer equip. Segurament sí que podria venir directament al Camp Nou, perquè va ser un jugador extraordinari, però tots estem d’acord –i ells mateixos ho han reconegut– que Guardiola i Luis Enrique van agrair molt passar pel filial. Tothom sap que el moment arribarà, però és important no precipitar-se ni fer passos en fals.

El fet de tenir bona relació amb els pesos pesants del vestidor tampoc no l’ajudaria a l’hora de renovar la plantilla.

No ho sé, això podria ajudar-lo o perjudicar-lo. Jo parlo de la preparació que té i no pretenc menystenir-lo, només faltaria, però considero que una experiència de cinc anys a Qatar no és massa adequada. Jo li recomanaria que estigués un o dos anys en un segon pla abans d’agafar el comandament del primer equip.

Un altre nom propi de la història del club és Leo Messi. El millor jugador del món no ha pres cap decisió sobre el seu futur, però no el veu clar. Tem que aquest estiu pugui marxar del Barça?

Jo crec que, al final, Bartomeu aconseguirà que Messi marxi. Al final se’n sortirà. Potser no aquest estiu per una qüestió purament contractual, però sí de cara al futur. Si finalment les eleccions se celebren el mes de març, la nova junta prendrà possessió l’1 de juliol. El Messi acaba contracte el 30 de juny. El calendari no ajuda, ja que ell queda lliure a partir del mes de gener i fins al març no se sabrà qui és el nou president. Té dos mesos per negociar amb qui vulgui. La renovació s’hauria d’estar negociant ara mateix. Van vendre Neymar per salvar els números, ja que sense la marxa del brasiler al PSG el Barça aquell any hauria perdut 160 milions d’euros. La mala gestió econòmica va comportar una de les pitjors decisions esportives que ha pres el club. Amb Messi passarà el mateix: per a una junta directiva que no té escrúpols, la seva venda és una sortida molt més que viable i temptadora.

“Recomanaria a Xavi Hernández que entrenés el filial del Barça abans de fer el salt al primer equip”

Passi el que passi, un dels principals reptes del futur president serà gestionar i reconstruir el Barça després de Messi, ja que tard o d’hora acabarà marxant o plegant. Com s’aconseguirà, això?

De totes les decisions dolentes que han pres Rosell i Bartomeu, la que més mal li farà a la institució és l’abandonament absolut de la Masia, del qual se’n parla poc. Jo no veig cap altre camí: la reconstrucció de l’equip s’ha de fer recuperant l’essència del Barça, l’aposta per jugadors de la casa. Només amb ells no arribarem on va arribar en Pep. Haurem de tornar a tenir molta sort, però el més probable és que ara amb la pedrera no en tinguem prou i hàgim de portar gent de fora. Però la base ha de ser la Masia.

Riqui Puig, Ansu Fati i Ronald Araujo tindran fitxa del primer equip la pròxima temporada, encara que enguany ha semblat que jugaven més per necessitat que per convicció. De qualitat n’hi ha molta, però de confiança no.

La gestió de la banqueta del Barça és molt complicada. Has de tenir entrenadors amb molta personalitat per prendre determinades decisions de risc. En Pep va fer fora Ronaldinho i Deco i va donar espai a nois joves en un moment molt complicat. Per fer això has de confiar molt en les teves idees. Cap dels últims entrenadors, des de Luis Enrique fins a Setién, ha estat capaç de fer-ho. Espero que Koeman sí que ho sigui i que es guanyi el respecte de la plantilla. És que jo no crec que hi hagi un altre camí, no només esportivament. Aquest fet també té moltes derivades econòmiques: una aposta decidida per la pedrera és molt més viable que no pas un vestidor farcit de fitxatges milionaris que augmenten considerablement la massa salarial. És una qüestió de doble necessitat.

L’afició del Barça necessita fitxatges que il·lusionin. Noms propis. Quines incorporacions de cara al futur té al cap?

De talent anem prou bé. Tenim jugadors de molt de nivell. El primer fitxatge que jo faria aquest estiu és assegurar-me la continuïtat de Messi. Sobre Neymar, prou que Bartomeu va intentar recuperar-lo l’any passat. De fet, jo crec que encara té al cap portar-lo després que la plantilla li demanés tant, tot i que la situació actual ho fa molt complicat. Ja veurem.

El vestidor del Barça té massa poder?

Estem parlant de jugadors que fa vuit o deu anys que estan al club. És normal, són mites del barcelonisme en actiu. I això, poc o molt, és evident que els dona poder. És molt més fàcil manegar gent jove que futbolistes tan consolidats. És normal que la plantilla tingui capacitat de decisió i que fins i tot en determinats moments s’hagi excedit en aquest aspecte. No crec que sigui res estrany.

Què va sentir durant el 2-8?

La sensació va ser molt semblant a la que vam viure a Sevilla l’any 1986. Potser els aficionats més joves no saben del que parlo. Va ser diferent en el sentit que aquella era la segona final de Champions que jugàvem i semblava que no hi havia la possibilitat de perdre-la, que si no la guanyàvem llavors, no la guanyaríem mai, però la sensació d’estar mirant la televisió i estar decebut, trist i emprenyat va ser molt semblant. Evidentment, un soci com jo que està en la cursa cap a la presidència del club i que es mira la realitat del Barça més enllà de la qüestió esportiva té altres preocupacions que provoquen o es deriven d’aquesta derrota. Però com a aficionat em va fer molt mal veure el meu escut essent passat per sobre d’aquella forma, encara que el Bayern fes un gran partit i hagi acabat guanyant la Champions.

Com es tira endavant un projecte com l’Espai Barça en un context marcat per la crisi del coronavirus?

Recordo perfectament que en l’únic debat que Bartomeu va acceptar abans de les últimes eleccions ja vaig advertir de totes les qüestions que em trontollaven de l’Espai Barça. Malauradament, no em vaig equivocar. L’Espai Barça ha estat sempre un sopar de duro. Ells ja sabien que no el farien. Ho sabíem tots, però és l’argument que van utilitzar per guanyar unes eleccions. Tot plegat ha estat un lloc on agafar-se, un referent. Sempre ha estat allà quan han tingut problemes i ara també ho intentaran, però el soci ja els ha vist el llautó. Hauran d’inventar-se alguna altra enganyifa. És evident que el Camp Nou necessita una reforma urgent, però s’ha d’anar amb molta cura a l’hora d’elaborar un projecte d’entre 700 i 1.000 milions d’euros com ells pretenen. Estem molt afeblits i si ara tinguéssim un impacte sobre el nostre compte d’explotació que encara ens afectés més, podria ser imprescindible que ens rescatessin. I del rescat a la conversió a societat anònima esportiva només hi ha un pas. Hem de tirar endavant l’Espai Barça, però ho hem de fer quan no posem en risc la propietat compartida per part dels socis.

Ha dit que el Barça és la seva gent. Com es pot il·lusionar el barcelonisme?

L’aficionat del Barça ha de tornar a fer soci el seu fill quan neix. Ara bé: no li facis pagar 80 euros. Comencem per aquí. No es pot limitar a la gent formar part de la família blaugrana. Cal renovar i ampliar la nostra massa social. El Barça s’ha d’implicar amb la societat, amb el país, amb el tercer sector. És un club que té una responsabilitat com una de les principals institucions esportives del món. Tot això és molt important, però si el primer equip de futbol no funciona, els culers no s’il·lusionaran ni s’enganxaran. Això és així. I la meva recepta per aconseguir que vagi bé és cuidar la pedrera. Masia, Masia i Masia. I identificació amb la gent de la ciutat i, sobretot, del país. Si el soci se sent representat i viu el Barça com una cosa pròpia, tot anirà bé. Cal tornar a apropar el club a la seva gent, començar pel principi, fer país en el sentit ampli de la paraula –no el polític–. Cal que els que conformem la institució ens l’estimem. Només així tornarem a ser els de sempre. Sense l’essència, es perd tot. Cau tot. Per mi i per molts culers, el Barça és el millor club del món. El que hem d’aconseguir és que també ho sigui per la resta de seguidors del món del futbol.

Quina és la importància que el nou president sàpiga trobar el paper que ha de jugar el Barça en la situació social i política que viu Catalunya?

No sé si per bé o per mal, però el Barça és una institució que transcendeix el món de l’esport. Això és una realitat. Des d’aquesta condició, té una responsabilitat i ha d’estar-hi a l’altura. El Barça és un club català que es defineix per la seva catalanitat. Ningú no ho pot discutir, això. Ni tampoc que ha d’acompanyar els catalans pel camí que decideixin tenir. El Barça no ha de liderar projectes de transformació polítics, però ha d’acompanyar el país sense posar-hi pegues ni entrebancs. Ha de ser tan actiu com pugui en aquest acompanyament. Ha de remar i acompanyar els seus socis, a qui té l’obligació de representar.

Més informació

Comentaris

    Ramon Agost 24, 2020 9:09 pm
    Amb l'actual màfia va tornar al camp una purriassa que canta que "hay que ponerle más de huevos", que es diu d'ells que són "borrachos y delincuentes" però que "no nos importa". Confio que la junta entrant tornarà a foragitar-los i fumigarà la zona que han estat ocupat aquests anys.
    Ramon Agost 24, 2020 11:14 pm
    Portem mig segle que Barça i Catalunya es contradiuen. I ha passat de manera tan mil·limètrica que costa de creure que sigui casualitat.

Nou comentari