D’entre tots els denominadors comuns que hi ha hagut entre els dos últims partits del Barça, els que han permès a l’afecció blaugrana tornar-se a entusiasmar amb el seu equip i recuperar bona part de la confiança en la plantilla, la presència d’Ivan Rakitic en l’onze titular és, segurament, un dels més rellevants. El migcampista croat ha viscut els primers mesos de competició en l’ostracisme i ha passat per una de les seves etapes més dures com a futbolista, tal com ha deixat clar cada vegada que ha tingut un micròfon al davant, però en els dos primers compromisos del curs transcendents –el que va servir per segellar el passi a vuitens de la Champions i el triomf al Wanda Metropolitano, una visita marcada amb retolador vermell al calendari blaugrana– Ernesto Valverde no ha dubtat a incloure’l en els seus plans.
L’entrenador extremeny sap millor que ningú que Rakitic és, des que va arribar al Camp Nou, un futbolista expert en la feina bruta i enemic de les estadístiques i de l’ostentació. Sense fer-se notar, pràcticament, i més enllà d’alguns errors fruit de la inactivitat, l’exjugador del Sevilla va canviar el Barça. Contra el Borussia Dortmund i l’Atlètic de Madrid, l’equip culer va ser completament diferent del que, tant a casa com a domicili, no havia ni vençut ni convençut davant conjunts com l’Slavia de Praga, l’Inter de Milà, el Granada o el Llevant. A diferència d’algun company seu, ell va parlar sobre el terreny de joc i va evidenciar que, malgrat que sigui un actiu amortitzat gràcies al qual la junta directiva podria donar aire als seus comptes econòmics, sumar-lo a la causa esportiva és molt important si es pretén lluitar per totes les competicions.
Ara per ara, Sergio Busquets i Frenkie de Jong són indiscutibles i, si res no canvia, només hi haurà una vacant en el mig del camp de l’onze de gala. Se l’hauran de disputar entre Rakitic, Arturo Vidal, Arthur i Carles Aleñá, encara que el més probable és que el de Mataró marxi cedit a la recerca d’oportunitats i continuïtat en el joc. En aquest context, tant al Camp Nou com al Wanda Metropolitano el croat va presentar la seva candidatura a acompanyar el de Badia i l’holandès: contra el Dortmund i l’Atlètic va registrar 58 passades amb un 91,4% d’encert i 73 passades amb un 91,8 d’encert, respectivament, i va exposar que, no només és important en la creació i en la destrucció, sinó que també ho pot fer en la finalització. Els seus xuts de llarga distància sempre ofereixen una alternativa ofensiva a tenir en compte. Mai no s’ha de girar l’esquena a la versatilitat i la pluralitat.
Tota orquestra necessita bons músics acompanyants encara que tingui els millors solistes del món. Tota obra de teatre requereix bons personatges secundaris encara que els actors principals i el guió d’aquesta siguin excelsos. Tota empresa ha de tenir líders, però també per una gran base que segueixi els seus passos i s’erigeixi com a peça fonamental per tirar endavant qualsevol projecte. Sense massa no hi ha Messi. Evidentment, tot equip de futbol necessita una classe treballadora tant o més important que la constel·lació d’estrelles que brilla amb llum pròpia setmana rere setmana. El Barça no s’entén sense les divinitats de Leo Messi, l’olfacte golejador de Luis Suárez, la jerarquia de Sergio Busquets, l’omnipresència de De Jong, la immensitat de Gerard Piqué i Jordi Alba i les aparicions salvadores de Ter Stegen. Però tampoc no es concep sense figures com la d’Ivan Rakitic. I el croat ho ha tornat a demostrar.
