Quan tenia una carrera molt prometedora al Camp Nou, Neymar va decidir marxar a París a la recerca de nous reptes. El seu substitut, Dembélé, no va voler fitxar pel Barça un any abans d’acabar-ho fent i va prioritzar el Borussia Dortmund, que va segellar un dels millors negocis de la història del futbol. Griezmann va preferir continuar a l’Atlètic de Madrid en comptes de jugar al costat del millor jugador del món. De Ligt, ara, dubta de si posar-se la polèmica samarreta blaugrana escacada és el millor pas que pot fer per seguir creixent personalment i futbolística. És una evidència: el Barça ha perdut atractiu i ja no és l’equip al qual no se li podia dir que no.
L’arrel d’aquesta realitat no es troba en un únic punt ni, evidentment, és culpa exclusiva de l’equip directiu del club blaugrana. És una qüestió transversal que té en compte aspectes intrínsecs a l’entitat catalana i d’altres, com l’arribada de xeics i empresaris multimilionaris disposats a pagar autèntiques bogeries a futbolistes que encara han de demostrar moltes coses, d’extrínsecs. Els aspectes que es poden englobar en el segon dels grups són incontrolables per al Barça, però els primers no. Per solucionar un problema, el primer que s’ha de fer és reconèixer-lo com a tal i desgranar-lo per determinar les seves solucions. Aquests són alguns dels factors
Del ‘Més que un club’ a ser un club més
Extraesportivament, el Barça segueix sent fidel al Més que un club del qual fa tant temps que presumeix. Qualsevol acció i operació de la Fundació Barça, entre altres coses, pot exemplificar-ho sense discussió. En l’àmbit exclusivament futbolístic, no obstant això, no és cap secret que el conjunt blaugrana sí que ha deixat força de banda l’estil i la filosofia de joc que el feia únic al món. A més, altres equips com el Manchester City, l’Ajax o el Liverpool, cadascú amb la seva forma d’entendre i practicar l’esport, han apostat fermament per la fidelitat a les seves idees sense miraments. Els fitxatges de futbolistes amb recorregut físic i consistència han estat més comuns al Camp Nou que els alumnes avantatjats del joc de posició i això, és clar, s’ha traduït en una notable renúncia als orígens. El perfil de l’entrenador, evidentment, tampoc ha ajudat en aquest aspecte.
Un onze de gala poc flexible
En els darrers anys, a més, l’alineació titular ha destacat per tenir un nivell considerable, però també per la seva poca adaptabilitat a l’hora de rebre nous integrants. Futbolistes com Ter Stegen, Piqué, Lenglet, Jordi Alba, Busquets, Rakitic, Messi o Suárez han disputat molts minuts aquests curs i han donat poques opcions al fons d’armari (que, val a dir, tampoc ha estat a l’altura de les circumstàncies quan ha tingut oportunitats). A ningú, però sobretot als futbolistes joves, els agrada estar a la banqueta i tenir poca continuïtat, ja no només durant el gruix de la temporada sinó també en pràcticament tots els partits importants, aquells en què es decideixen les competicions. Que Semedo o Cillessen hagin demanat marxar aquest estiu i que Dembélé, un any abans d’aterrar al Camp Nou, rebutgés estar a condemnat a viure a l’ombra del trident format per Messi, Suárez i Neymar no és casualitat.
Les desfetes europees tampoc no ajuden
Per si no n’hi hagués prou amb això, cal destacar que, en els darrers anys, el Barça ha naufragat a Europa i això ha provocat, inevitablement, que els futbolistes hagin dissociat el fet de fitxar per l’equip català amb el de tenir moltes possibilitats de guanyar la Champions League, l’orelluda, aquella Copa que tant agrada a tothom. Conjunts com la Juventus, la Roma, l’Atlètic de Madrid o el Liverpool han frustrat el somni continental blaugrana i els culers han encadenat quatre anys sense assolir el tron, una xifra molt pobra tenint en compte que en la plantilla del Barça hi és un Leo Messi pletòric.
1 
