Tothom recorda el gol de Raúl Tamudo al Camp Nou -després d’un gol amb la mà de Lionel Messi-, que va acabar forjant la llegenda permanent del ‘Tamudazo’. Aquella Lliga que el Barça va perdre per demèrits propis, després de regalar dos punts al seu mateix estadi, dies abans, davant el Reial Betis de Luis Fernández, amb un gol -il·legal- al darrer minut del brasiler Rafael Sóbis. També es manté en la memòria dels afeccionats culers i pericos aquell desagradable llançament de bengales a Montjuïc, en un derbi del 2008 que va acabar amb victòria blaugrana per un gol a dos (Henry i Messi) i que, aquesta vegada sí, va confirmar la posada a punt del Barça de Guardiola. Aquell equip acabaria aixecant el primer triplet de la seva història.

Però la història dels enfrontaments entre l’Espanyol i el Barça no és recent. De fet, la rivalitat entre un club i un altre té l’origen als anys deu i es multiplica fins al nivell de trencar relacions institucionals i d’evitar-se mútuament en l’inici dels anys vint. El Foot-Ball Club Barcelona es va fundar el 1899, després que Hans Gamper fos refusat pel propietari del Gimnàs Tolosa i fundador del Català Sporting Club pel simple fet de ser estranger. El Català SC rebutjava la participació de jugadors foranis i Gamper, juntament amb onze companys, va decidir fundar un club esportiu obert a tothom: catalans, espanyols i estrangers. Un any més tard naixia la Sociedad Española de Foot-Ball, el futur RCD Espanyol, fundat per Àngel Rodríguez i uns companys de la Universitat de Barcelona. Aquell equip tampoc admetia l’entrada d’estrangers. Tot i les diferències evidents entre uns i altres, aquells dos equips es van respectar durant més de deu anys. Els partits entre els dos conjunts acabaven de manera cordial i amistosa, sense conflictes ni incidents, fins que la Copa Ciutat-La Riva ho va complicar tot.

 

Després que l’Espanyol desaparegués durant tres anys per manca de jugadors (1906-1909) i el Gamper vinculés el Barça al creixent catalanisme polític per evitar, precisament, l’enterrament del club blaugrana, l’any 1912 el president i vicepresident de l’Espanyol, Santiago de la Riva i José Ciudad, varen decidir organitzar un trofeu benèfic -a dos partits- per recollir diners “con los nobles fines de socorrer a los que en tierra africana luchan por la patria”, segons va publicar El Mundo Deportivo. Els dies 24 i 25 de març d’aquell any -primer a l’estadi barcelonista i, posteriorment, al perico, els dos situats al carrer Indústria-, l’Espanyol i el Barça es van enfrontar, per primera vegada, en sota una tensió desconeguda i definitiva per a les seves relacions.

El primer partit -que va acabar amb victòria blanc-i-blava per 1 gol a 2, amb penal errat per l’estrella local George Patullo, ja va tenir un color força gris. Puntades de peu, cops sense la pilota pel mig i, fins i tot, el mateix De la Riva havent-se de retirar amb una ferida a la cara. La tornada, però, fou encara pitjor. Mastegots a tort i a dret entre els jugadors, amb el porter blaugrana Reñé obligat a abandonar el camp per una dura entrada -el migcampista Lambe va ocupar el seu lloc-, i també entre el públic, que va decidir col·laborar a tensar, encara més, un ambient enrarit. La relació entre els dos clubs es va esquinçar.

 

A partir d’aquell moment, els dos clubs van decidir no enfrontar-se més, tot i que la decisió durà només uns mesos. El novembre del 1916 va esclatar el cas Garchitorena. Després d’una victòria blaugrana per 3-0 davant els blanc-i-blaus, que li suposaria el Campionat de Catalunya, l’Espanyol va denunciar a la Federació Catalana de Futbol l’alineació indeguda de Juan de Garchitorena, al·legant que el jugador tenia la nacionalitat argentina, no pas l’espanyola, un fet irregular aleshores. El Barça, presidit per Gaspar Rosés, va tornar a l’atac. En reunió de junta directiva, els màxims responsables del club blaugrana van decidir “defensar l’actuació d’aquest jugador prenent al mateix temps l’acord d’atacar a l’Español (sic), doncs té alguns jugadors que no estan en condicions segons mana el reglament”. Embolica que fa fort. Altra vegada, el Barça es mostrava en disposició de regalar punts en el Campionat de Catalunya a canvi de no presentar-se als partits oficials davant l’Espanyol. En una acta del 3 de maig del 1917, el club acorda “no jugar el partit de campionat assenyalat per al diumeng pròxim i cedir els punts a l’Espanyol”. La decisó era ferma.

 

Anys més tard, amb les relacions teòricament destensades, arribà el definitiu derbi de la xavalla del 1924, amb Ricardo Zamora, Josep Samitier i Paulino Alcántara ja sobre el terreny de joc. Un partit que acabà, altra vegada, a bufetades entre jugadors i entre les afeccions, amb un públic present a Les Corts acomiadant l’àrbitre i els futbolistes amb el llançament de monedes a la gespa. La rivalitat era un fet inqüestionable.



Més notícies

Nou comentari

Comparteix