Antoine Griezmann, Neymar Jr i Matthijs de Ligt són jugadors especials que estan acaparant, les darreres setmanes, pràcticament tot el centre d’atenció de l’afecció blaugrana. No n’hi ha per menys, ja que són tres futbolistes especials, dels que marquen les diferències des de les seves respectives posicions. El Barça té el primer pràcticament fitxat, l’últim gairebé descartat i està estudiant la viabilitat de l’operació retorn del brasiler, que hauria d’anar acompanyada de l’adeu d’un (o més) dels pesos importants. En aquest context, no obstant això, cal reflexionar al voltant d’una qüestió. El club culer necessita, realment, reforçar les posicions d’aquests futbolistes?
La resposta, en termes generals, és negativa. És evident que cada cas s’ha de tractar per separat i que incorporar a la baralla cromos com els de Griezmann i Neymar són d’allò més interessants en l’àmbit ofensiu. I que De Ligt, per molt bé que juguin Piqué i Lenglet i que Umtiti estigui deixant enrere els seus problemes físics, és el relleu generacional per excel·lència del primer central i que el Barça hauria d’haver controlat el central holandès molt millor del que ho ha fet per evitar el que ara mateix sembla inevitable: que el defensa faci les maletes cap a un altre club com la Juventus de Torí. Però no és menys cert que el tram final de temporada passat, amb les desfetes a Anfield i Sevilla com a màxims exponents del naufragi, va palesar que hi havia posicions que el conjunt d’Ernesto Valverde ha de reforçar si es vol evitar ensopegar tres vegades (ja s’ha fet en dues ocasions) amb la mateixa pedra.
Parlem dels laterals
Jordi Alba va superar tot el curs passat amb matrícula d’honor, però va suspendre els exàmens finals contra el Liverpool i el València. I, encara que ni de bon tros va ser el principal ni l’únic culpable del trist final, això va privar el Barça de segellar el tercer triplet de la seva història. Si Valverde no confia ni en Miranda, la seva aposta –per dir-ho d’alguna forma– de l’any passat, ni en Cucurella, que ve de completar una extraordinària temporada amb l’Eibar, els culers han de rastrejar la Masia o el mercat a la recerca d’algú que permeti dosificar el lateral de l’Hospitalet de Llobregat. A l’altra banda, Semedo i Sergi Roberto s’han anat alternant com han pogut, però no seria una mala opció permetre que el de Reus tornés a la seva posició natural, el mig del camp, i incorporar a la plantilla algú que competís la titularitat al portuguès. El salt de qualitat seria, tant per un moviment com per l’altre, indubtable.
I la posició d’interior?
Iniesta i Xavi eren molt Iniesta i Xavi. Quan marxen jugadors de la magnitud del manxec i el català és difícil trobar algú que faci exactament les seves mateixes funcions (i de la mateixa forma), però s’ha de treballar per intentar-ho. La figura de l’interior tal com era coneguda al Camp Nou durant els millors anys de la història culer ha desaparegut de l’esquema d’un Barça de Valverde que cada vegada agraeix més jugar amb quatre migcampistes i dos davanters. Apostar per futbolistes com Riqui Puig, Aleñá i potenciar-ne d’altres com Arthur o De Jong ha de formar part inexcusablement del full de ruta blaugrana, però en cas de fitxar una estrella mundial com són Griezmann, Neymar o De Ligt, potser caldria fixar-se en algun futbolista que tingués unes virtuts semblants a les de Xavi o Iniesta.
Fins i tot Suárez demana un davanter centre suplent
“És clar que la junta directiva ha de fitxar un altre ‘9’, jo tinc 32 anys i en faig 33 el pròxim més de gener. Hem de fitxar jugadors joves, no per competir amb mi sinó pel futur del club”. Amb aquesta contundència es va expressar Luis Suárez en una entrevista a RAC1 a mitjan juny passat per deixar ben clar que, en primer lloc, no és cert que no li agradi la competència i, en segon, que pensa en el futur del club. Antoine Griezmann i Neymar són dues armes ofensives sense parangó a Europa, però ocupen posicions que o bé ja estan cobertes per altres jugadors de primer nivell com Dembélé o bé no existeixen en l’esquema blaugrana. I les seves respectives habilitats no els permeten erigir-se com al relleu de Suárez, molt més que necessari, sobretot tenint en compte els registres golejadors de l’uruguaià a Europa els darrers anys.
