“El segon és el primer dels perdedors”, va dir un dia el mític Ayrton Senna. El Madrid ha guanyat la Lliga i el Barça mai va acabar de creure en l’esperit de Tenerife. El Camp Nou no va confiar-hi mai, ni abans ni durant el partit contra l’Eibar.
Quelcom està canviant a l’estadi barcelonista. Lluny d’empipar-se, el barcelonisme va celebrar la victòria contra l’Eibar com si fóssim a la jornada 15. El segon gol de Takashi Inui va arrencar tímids xiulets però la reacció del Barça va extasiar un Camp Nou que va inundar-se de banderes després de la victòria més intrascendent dels darrers anys.
Lluny queda ja la imatge de l’estadi blaugrana pendent de Tenerife. Ahir el feu blaugrana era ple de turistes que celebraven la victòria i els tres punts més tristos de l’any. Tot coronat per una jugada deliciosa de Messi, que va posar la cirereta a una temporada d’alts i baixos que passarà a la història per moments irrepetibles com el 6-1 al PSG o el gol de Messi al Bernabéu, però que acabarà, en el millor dels casos, amb el Barça aixecant una Copa del Rei.
Per què va celebrar el Camp Nou una victòria tan amarga? Primer, perquè es va contagiar de l’incombustible sentiment de l’Espai d’Animació, que abans del partit va instar els aficionats a homenatjar Luis Enrique després del xiulet final, independentment del resultat.
Sota el crit de “si no surt Luis Enrique, no marxem d’aquí”, el sector més sorollós de l’estadi va rendir tribut a “un dels seus” (això deia el ‘tifo’ que van exhibir a l’inici del partit). Luis Enrique no va sortir i els aficionats van marxar sense acomiadar-se cara a cara de l’entrenador blaugrana. L’afluència, cada cop major, de turistes a l’estadi desvirtua la naturalesa d’un feu crític, exigent i patidor. El Camp Nou ja no és una espasa de Dàmocles pels jugadors blaugranes.
Bartomeu va assegurar, un cop acabat el partit, que “la temporada ha estat molt bona perquè s’ha lluitat per la Lliga fins al final” i va qualificar la Copa de trofeu “molt interessant”. És per això que Joan Laporta va esclatar a les xarxes, negant que l’afició tingui motius per estar “contenta”.
Són dues mirades del barcelonisme: la de la gratitud eterna als jugadors i la del descontentament per una temporada decebedora. El Camp Nou agraeix l’esforç als futbolistes, pràcticament oblidant que el Madrid ha guanyat la Lliga, ignorant que l’autocrítica és altament necessària per tornar al camí de la victòria. Al segon no el recorda ningú perquè, com va dir Ayrton Senna, és “el primer dels perdedors”.
