El Barça es prepara per viure unes de les eleccions més importants de la seva història. Després de la dimissió de Josep Maria Bartomeu, ja hi ha diversos socis culers que han oficialitzat la seva precandidatura –Agustí Benedito, Víctor Font, Lluís Fernàndez Alà, Jordi Farré, Xavi Vilajoana, Toni Freixa– i d’altres que estan a punt de fer-ho, com Emili Rousaud o Juan Rosell. En aquest segon grup també s’hi troba Joan Laporta, que tornarà a intentar dirigir el club blaugrana una dècada després de marxar de la zona noble del Camp Nou. Un dels membres de la directiva en la seva etapa com a president, entre el 2003 i el 2010, va ser Alfons Godall (Barcelona, 1962). Des d’Andorra, i “allunyat de qualsevol opció barcelonista, també la laportista”, l’exvicepresident blaugrana atén El Món per repassar l’actualitat del club i deixar ben clar que, segons el seu parer, “el Barça ha de tornar a tenir una presidència catalanista i compromesa sense complexos amb els projectes de país”.
Va ser vicepresident de Joan Laporta entre el 2003 i el 2010. Quina valoració fa d’aquells set anys?
Molt positiva. Vam recollir el Barça en una situació econòmica i esportiva delicada. Encara recordo el nostre lema del ‘cercle virtuós’. Nosaltres sempre havíem tingut una cosa molt clara: si l’equip jugava bé, els resultats acabarien arribant. Amb el fitxatge del Ronaldinho, la implementació d’un model de joc molt característic –de possessió i toc de pilota–, la Masia i un llarg etcètera vam aconseguir superar una època molt complicada. El club va experimentar un impuls en tots els terrenys.
I de la darrera dècada, en què el Barça ha estat dirigit per Sandro Rosell primer i per Josep Maria Bartomeu després?
És difícil valorar-ho objectivament, ja que vaig ser membre de la junta directiva anterior i, malauradament, la transició no va ser normal. Va ser traumàtica i es va fer des de posicions antagonistes i de certa rancúnia. Em costa ser objectiu, de la mateixa forma que en Sandro Rosell i en Bartomeu no ho van ser amb nosaltres quan van entrar al club. De totes maneres, han passat deu anys i moltes coses… I el temps posa tothom al seu lloc. Crec que van rebre una herència esportiva, econòmica i social molt bona i que la van gestionar bé especialment durant els primers anys, quan van poder mantenir el model esportiu gràcies a Pep Guardiola i Tito Vilanova, però no li han donat continuïtat. Hi ha hagut problemes judicials a conseqüència de la gestió del Rosell i també de la persecució d’un Estat espanyol que sempre ha vist el Barça com un aliat de l’independentisme. L’entitat ha perdut de vista els referents, ha deixat de banda el cruyffisme i la gestió de fitxatges ha passat a ser molt erràtica. Després del parèntesi de l’època de Luis Enrique, la plantilla s’ha anat envellint, no hi ha hagut una renovació generacional adequada, s’ha perdut la confiança en la Masia i s’han fet incorporacions estranyes. En l’àmbit social, el club ha abandonat el seu compromís catalanista, ha modificat la seva aliança amb Unicef i ha posat Qatar Airways i Rakuten al davant de la samarreta… És cert que ha crescut en ingressos, però també ho ha fet en despeses, sobretot pel que fa a la partida de la massa salarial. En general, l’etapa Rosell-Bartomeu va començar millor del que ha acabat. Les últimes dues temporades, especialment, han estat de desintegració.
Encara no és oficial, però sí oficiós, que Joan Laporta es presentarà a les pròximes eleccions. Creu que és el més indicat per dirigir el club en un moment tan important?
En Joan Laporta va ser un gran president per moltes raons. Va ser l’abanderat d’una renovació profunda del club, va abandonar la política de talonari de Florentino Pérez i va ser molt valent. En set anys només va tenir un director esportiu i dos entrenadors, ambdós de la mateixa filosofia. Això indica que hi va haver una gran cohesió en l’execució d’un projecte esportiu, cosa que no s’ha vist els últims anys, en què el Barça ha viscut una disbauxa en aquesta qüestió. A més, en Laporta va saber defensar l’entitat en l’àmbit institucional: amb ell, el Barça va ser molt respectat. Quan donava un cop de puny sobre la taula, la gent es preocupava. A Madrid i a on fos. Va saber contrarestar el poder infinit de Florentino Pérez, un poder que ara ha recuperat i reforçat amb personatges de la corda madridista com el president de la Federació Espanyola, Luis Rubiales, i el de LaLiga, Javier Tebas. A més, la coalició que va fer amb Unicef va consolidar i situar el Barça com una gran marca esportiva i solidària. No sé si ara, deu anys després, està en condicions de reeditar tots aquests èxits, però sí que estic convençut que si s’aconsegueix envoltar d’una sèrie de persones clau com exjugadors carismàtics i tècnics preparats, podrà donar molta solvència al club. Una altra cosa és que la massa social barcelonista, que té un perfil de vot més aviat conservador, estigui disposada a tornar a confiar en ell. Els socis manaran a les urnes, però jo crec que seria una bona opció de futur.
El convenç algun dels altres precandidats confirmats?
M’agrada el model que proposa Víctor Font. Parlo des de fora de l’àmbit de qualsevol opció barcelonista, també la laportista, però crec que en Font i en Laporta podrien liderar el Barça plegats. Per separat també ho podrien fer, però jo crec que junts els aniria millor. Aportarien l’equilibri adequat en totes les coses de les quals he parlat: el compromís amb el model esportiu i amb el país, la representació i força institucional, un model de gestió econòmica sostenible…
De moment no sembla que cap dels dos hi estigui disposat.
Això ja és cosa d’ells.
“En Font i en Laporta podrien liderar el Barça plegats. Per separat també ho podrien fer, però jo crec que junts els aniria millor”
Com veu, des de la distància, la greu crisi econòmica que travessa el Barça?
El Barça viu una situació financera molt precària agreujada per la crisi de la Covid-19. La situació econòmica és molt preocupant i fa que els compromisos de futur siguin complexos. Cal prendre decisions importantíssimes i jo crec que una d’elles, inajornable, ha de ser la de posar en parèntesi el projecte de l’Espai Barça.
A què es refereix?
El club no està en condicions, ara per ara, d’emprendre inversions multimilionàries. Cal avantposar la situació econòmica i l’esportiva i, a partir d’aquí, ja pensarem més endavant com ens replantegem la modificació de l’estadi. Forçat pel poder cada dia més gran de LaLiga, el límit salarial dels equips es projecta en funció dels seus ingressos. I, com que els ingressos del Barça han patit una davallada, l’entitat haurà de fer una retallada considerable. Esportivament només hi ha una solució: implantar una política esportiva que combini els millors jugadors internacionals amb els de la pedrera. La Masia ha de tenir un paper molt important a la plantilla del primer equip. S’ha acabat això de fer fitxatges per ocupar places de jerarquia mitjana. El mercat internacional ha de quedar reservat per tres, quatre o com a màxim cinc futbolistes de primer nivell. Això permetrà haver de pagar menys en sous i ajudarà l’afició a sentir-se més identificada amb l’equip, una qüestió molt important.
Confia que es pot redreçar el rumb en aquest aspecte?
Cal posar en funcionament una altra vegada el cercle virtuós, que girava en funció del grau d’atracció i seducció que el club i especialment el primer equip de futbol són capaços de tenir respecte als seguidors culers. La gent de tot el món ha de tenir ganes de veure els partits i renovar l’abonament. El Barça té una capacitat de generar seguidors única. I per això jo soc molt optimista de cara al mitjà i llarg termini. El futbol continua sent un dels espectacles esportius més atractius del món i es troba en procés d’expansió. Encara té marge de creixement en mercats importants. Hi haurà pocs clubs que capitalitzaran aquesta globalització, però, si ho sap fer bé, el Barça serà un d’ells. Té una plaça reservada en aquest espai de privilegiats. Per molt que hagi perdut pistonada respecte a la seva competència; la història, la samarreta, l’escut i la marca del Barça són transversals i llegendàries.
Amb Messi tot és més fàcil, no només en l’aspecte esportiu.
La presència de Leo Messi s’hauria d’haver traduït en més títols i, especialment, en més Champions. Tinc la impressió que, darrerament, el capità està sent maltractat i assenyalat. Ell mateix ho ha dit i ha manifestat públicament aquest sentiment. No hi ha cap dubte que algun dia marxarà, però la realitat és que Bartomeu no ha sabut aprofitar un actiu tan únic i valuós més enllà dels terrenys de joc. Per sort, però, jo crec que tot és reconduïble i recuperable.
“La història, la samarreta, l’escut i la marca del Barça són transversals i llegendàries”
El model de propietat del Barça està en risc?
Està en risc, sí. La situació és molt complexa i és molt difícil que el Barça aconsegueixi estructurar la seva capacitat de pagament. Espero que, més enllà del que sabem o intuïm, no hi hagi sorpreses desagradables amagades com contractes relatius a la construcció de l’estadi o pòlisses de crèdits que s’hagin utilitzat per a altres coses. Ara bé, jo crec que és essencial que el Barça preservi el model associatiu únic i especial. Amb una bona gestió, el club pot mantenir-lo i, al mateix temps, competir al màxim nivell. No en tinc cap dubte.
Quin paper ha de jugar el Barça en el context polític i social de Catalunya?
És molt important que el Barça recuperi una presidència catalanista i compromesa sense complexos amb els projectes de país. No s’ha d’amagar de res ni tenir tabús. Recordo que el Laporta proclamava a tot arreu, fins i tot durant els dinars amb el Florentino Pérez, que era independentista. És molt important ser qui ets i no tenir cap problema a reconèixer el que vols.
Què li va semblar que es jugués el Barça-Las Palmas de l’1-O?
Em va decebre moltíssim. Aquell dia, mentre els nostres avis, àvies, pares, mares, germans i amics estaven lluitant al carrer i defensant els col·legis electorals, el Barça va jugar a porta tancada un partit de la lliga espanyola contra un equip que, a més, va brodar-se la bandera espanyola a la samarreta. De vegades s’ha de dir prou. Durant els mandats de Rosell i Bartomeu, el Barça ha afrontat problemes com la prohibició de fitxar o la condemna per un delicte de frau fiscal en relació amb el fitxatge de Neymar. I se n’ha sortit. Com a una de les institucions més importants de Catalunya, s’hauria d’haver negat a jugar a futbol quan el país estava patint el que estava patint. El posicionament del Barça té molt de significat i força. Si vols ser més que un club, has d’estar al costat de la teva gent i del teu país.
1 
