Benedito: “La continuïtat de la directiva de Bartomeu és una amenaça per al Barça”

Agustí Benedito detalla, en una entrevista a 'El Món', la proposta amb què es presentarà a les eleccions a la presidència del club blaugrana previstes per a l'estiu del 2021

El pròxim president del Barça, el que surti escollit en unes eleccions previstes –de moment– per a l’estiu del 2021, haurà de ser l’encarregat d’afrontar la gestió esportiva posterior a la retirada del futbolista més important de la història del club, Leo Messi, i culminar l’Espai Barça, que ja hauria de trobar-se en la seva fase final però que ara per ara només ha vist néixer l’Estadi Johan Cruyff. El repte, no cal dir-ho, és majúscul. Però tampoc no hi ha cap dubte que de candidats no en faltaran. Un d’ells, Agustí Benedito (Barcelona, 1964), detalla en una entrevista a El Món la proposta amb la qual intentarà aconseguir que els socis posin el seu nom en les urnes amb l’objectiu d’evitar el que, segons el seu parer, és una gran “amenaça” per a l’entitat: la possibilitat que l’actual junta directiva o el seu continuisme sigui l’encarregada de gestionar-la sis anys més. “La resta de candidatures haurem d’estar a l’altura”, avisa.

Fa uns mesos va anunciar que es presentarà per tercera vegada a les eleccions a la presidència del Barça, previstes per al 2021. Una pregunta curta per començar: per què ho farà?

Seran les meves terceres eleccions com a candidat a president, efectivament, però també he participat altres ocasions. Les meves primeres eleccions van ser les del 1997, quan vaig coincidir amb el Joan Laporta, el Jordi Torrent, el Jordi Moix… Jo visc el barcelonisme d’una forma diferent de la que ho fa un soci comú i he confeccionat, després de parlar amb molta gent i de molt de temps, una idea de club perfectament definida. Mantenim un model de club clarament separat del continuisme i sense representació exacta en qualsevol altra candidatura. I, per tant, ens presentem per responsabilitat, per tenir la possibilitat d’implantar-lo tal com nosaltres el tenim al cap des de fa molt de temps.

Quin és aquest model de club?

Quan te’l mires des del punt de vista de pretendre assumir la seva direcció, t’adones que el Barça és enorme. Un programa electoral i un projecte de club han d’incloure moltíssimes coses. Essencialment, la qüestió rau en el fet que el Barça és més que un club. Tots ho tenim clar però ni de bon tros coincidim en per què ho és. Al final, segons el meu parer això està condicionat pel fet que el Barça és propietat de milers de persones i, en una àmplia majoria, de catalans. Aquesta condició de propietat compartida és l’element que el fa diferent al món i, en conseqüència, el que ha d’impregnar tot el management i la vida del club en tots els seus departaments i a tots els seus nivells.

Quin objectiu es marca de cara a aquestes eleccions? Creu que pot guanyar-les?

Sí, segur. Si no pensés que puc guanyar no m’hi presentaria. La primera cosa que tenim molt clara és que la possibilitat que l’actual junta directiva o el seu continuisme acabi essent l’encarregada de gestionar el club és una molt mala notícia. És una amenaça. És per això que ens vam presentar als comicis del 2015 i en aquell moment ja va haver-hi un intent d’oferir als socis un programa alternatiu. Dos anys després, el 2017, vaig promoure un vot de censura que va rebre un suport històric, més de 13.000 signatures, i que si no va tirar endavant va ser per culpa d’una interpretació fraudulenta del que regulen els estatuts quant als terminis –com els tribunals van acabar confirmant en donar-nos la raó–. Aquell va ser el segon intent de fer que aquesta junta directiva abandonés el club. El propòsit no ha canviat pràcticament gens i la principal raó que ens impulsa a presentar-nos a les eleccions del 2021 és que un nou projecte s’encarregui de liderar el Barça.

Què li fa pensar que el soci posarà el seu nom en una urna?

A diferència de processos polítics o d’altres sistemes d’elecció o iniciatives, l’evolució del primer equip de futbol és un condicionant a tenir molt en compte a l’hora d’intentar aconseguir el suport majoritari de la massa social blaugrana. Això no passa a les altres eleccions. El gener del 2015, per fer front a la crisi que va començar a Anoeta, Bartomeu va destituir Zubizarreta i no va tenir més alternativa que avançar el procés electoral. En aquell moment, tenia una intenció de vot inferior al 12%. Aquella temporada, el Barça va guanyar el triplet, quelcom que sempre dona possibilitats molt elevades de continuïtat a la direcció de l’entitat com va acabar passant. Dit d’una altra manera: elements externs que no podem controlar com aquest condicionen molt les perspectives electorals. Jo estic convençut que si el 2015 no s’hagués guanyat Copa, Lliga i Champions, Bartomeu no hauria guanyat. També cal recordar que aquell any no vam saber que Joan Laporta no es presentaria fins al darrer moment. El que vull dir amb això és que aquests dos factors van canviar completament l’escenari i van provocar que fóssim la tercera candidatura més votada. Ara, de cara a les del 2021 o quan se celebrin les eleccions, si els resultats no acompanyen, la continuïtat ho tindrà molt difícil i la nova junta directiva sortiria d’una alternativa diferent. I és aquí on trobem l’espai per competir. Veurem quins són els actors que es presenten, amb qui competim finalment. Llavors podrem valorar amb més precisió quines són les possibilitats reals de victòria.

Agustí Benedito, durant l'entrevista amb 'El Món' | Jordi Borràs

Agustí Benedito| Jordi Borràs

La seva candidatura està preparada per afrontar qualsevol escenari que es pugui donar tenint en compte totes aquestes variants que no pot controlar?

A la junta actual i a la seva continuïtat els convé molt, com a totes les juntes que han intentat repetir, uns resultats del primer equip de futbol molt positius. Això ha estat sempre així. Sense anar més lluny, no s’explicaria la victòria de Laporta, Rosell i Soriano, amb els quals jo vaig participar de forma activa l’any 2003, si no hagués estat pels resultats tan negatius de la temporada anterior o, si se’m permet, dels tres anys de Gaspart. Un eventual escenari on el primer equip de futbol no donés bons resultats gairebé faria impossible la permanència d’un candidat continuista. El fet d’haver-nos presentat en unes eleccions amb anterioritat té avantatges i inconvenients. Et permet tenir un coneixement molt ampli de la massa social del club, una notorietat gran, una capacitat d’organització, de coneixement, d’experiència. Hi ha situacions que no són fàcils i que no es dimensionen fins que les vius. Nosaltres hem aconseguit superar el mínim d’avals amb signatures, un requisit difícil i molt dur, dues vegades. Sabem com fer-ho, ho hem acreditat i tenim gent molt fidel que ens ha votat reiteradament. Milers socis del Barça ens demanen que ho tornem a intentar. Estem preparats en tots els aspectes, encara que no puguem controlar aquestes circumstàncies externes que no depenen de cap de les candidatures. La voluntat hi és i estem a punt per encarar un procés electoral el 2021 o el 2020 si, eventualment i sigui pel que sigui, la junta actual les avança en el temps.

I quins inconvenients té el fet de no ser una cara nova?

Al mateix temps que aconsegueixes la notorietat de la qual parlava, també vas conformant un perfil. Quan algú comença pot intentar crear des de zero una determinada imatge i decidir en quin lloc de l’espectre es vol col·locar. Té una pàgina en blanc i pot omplir-la amb el que consideri oportú. En canvi, quan ja has participat en algunes eleccions i ets una persona molt coneguda de l’entorn, la capacitat de variar la percepció que es té de tu o d’ampliar-la és més complicada. Se’t coneix i se’t coneix d’una manera, unes circumstàncies i uns entorns determinats. Cada vegada estàs més encasellat i tens menys marge per provocar una reacció diferent de l’habitual. I això et limita la possibilitat que tens d’ampliar aquelles característiques o qualitats que et puguin interessar pel discurs, el relat i/o el programa.

És evident que hi haurà molts factors que acabaran determinant el guió final de la pel·lícula, però ara mateix ja hi ha algun actor confirmat. A banda de vostè, Víctor Font també ha assegurat que es presentarà, Joan Laporta no ho ha confirmat al 100% però sí que ho ha deixat entreveure, a la junta de Bartomeu ja hi ha hagut moviments interns perquè Emili Rousaud pugui fer un pas endavant quan arribi el moment… Entre quins figurants s’imagina que serà el ball?

És difícil de dir. Ara per ara jo dono per fet que Emili Rousaud serà un dels candidats i que Víctor Font, a diferència del 2015, quan va anunciar que es presentaria a les eleccions i es va fer enrere en l’últim moment, arribarà fins al final. Certament, Laporta ha deixat entreveure que es presentarà, però no ho ha fet de forma oficial i és una situació que em recorda a la del 2015. Sigui com sigui, jo compto que hi serà, com Toni Freixa, malgrat que tampoc ho hagi dit amb fermesa. I, per últim, crec que no trigarem massa a conèixer una altra candidatura, la que tancaria l’escenari electoral, una proposta més afina al continuisme, a la gestió de Sandro Rosell i Bartomeu, que a l’oposició. Em puc equivocar perfectament, però no m’imagino que siguem més presidenciables que aquests. Crec que aquest serà l’escenari.

“És molt important que tots els candidats estiguem a l’altura quan arribin les eleccions i veiem quin és l’escenari que se’ns presenta. Bartomeu haurà d’afrontar el veredicte de la massa social del Barça sense agafar dreceres ni forçar els estatuts”

Quin balanç fa del mandat de Bartomeu? La sensació general és que a l’actual junta directiva li costaria continuar dirigint el club fins i tot encara que enguany s’aconseguís un altre triplet…

Jo penso que si els resultats del primer equip de futbol no són excel·lents, cap membre de la junta directiva que es pogués presentar tindria possibilitats reals de guanyar les eleccions. A diferència del 2015, quan hi havia un president en exercici que no havia estat votat però que tenia l’ús i l’ostentació del poder, quelcom molt important en un procés electoral, jo crec que ni amb un triplet tindrien la victòria garantida. Les raons per les quals el soci del Barça decideix anar a votar i es decanta cap a un projecte són molt diverses, òbviament. El perfil del votant (edat, ubicació territorial…) també hi fa molt. Aquest mandat ha estat caracteritzat pel fracàs en el compromís més important de Bartomeu en les eleccions del 2015: l’Espai Barça. Jo recordo perfectament que s’havia d’inaugurar l’any vinent, el 2021, i que vaig ser l’únic candidat dels comicis del 2015 que vaig posar en dubte la realització de la reforma tenint en compte la preocupant situació econòmica del club. Allò va ser un truc de màgia, de la mateixa forma que el referèndum del 2014 no va tenir cap més sentit que el de legitimar un Bartomeu necessitat de credibilitat. Molta gent es va creure que aquesta junta impulsaria la reforma més gran dels pròxims 50 anys. Ja s’ha vist el que ha passat i, per molt que determinades línies editorials intentin maquillar el fracàs rotund d’aquella promesa, difícilment un equip directiu que no ha complert el principal compromís que va assumir en les anteriors eleccions aconseguirà mantenir el càrrec. Ara la gent ja no se’ls creurà. I també m’agradaria destacar que un altre dels punts que va justificar el vot de censura que vaig impulsar va ser el cas Neymar, que li va costar al Barça, més enllà del preu del fitxatge, 18 milions d’euros de multes i penes econòmiques i el fet d’acabar condemnat per doble delicte fiscal. Rosell i Bartomeu van col·locar el Barça en aquesta situació per salvar-se ells personalment. Malauradament, això encara no ha acabat i els pròxims mesos entrarà en escena el cas DIS, en el qual l’acusació particular demana cinc anys de presó a Bartomeu i cinc més a Rosell. Ara difícilment podran fer un acord per una doble imputació i condemna al Barça, perquè això sí que tindria conseqüències tràgiques per al club, econòmiques i judicials. Jo penso que aquesta possibilitat ha de ser motiu de dimissió immediata de qualsevol dirigent i per això vaig dur a terme un vot de censura que si no va arribar al 15% de suports que recullen els estatuts després de la modificació que va fer aquesta junta va ser perquè van fer trampes, tal com un jutge ha reconegut. Ens van faltar 3.000 signatures amb un partit menys. Sigui com sigui, jo penso que aquesta junta s’ha guanyat a pols no continuar i crec que no ho farà, ja que en aquest segon round no podran fer trampes amb els calendaris i amb els terminis. S’ha de dir que també dependrà de l’escenari electoral. Si hi hagués moltes propostes a l’oposició, es podria produir una dispersió de vots que podria afavorir el continuisme. Malgrat això, crec realment que estem davant dels últims mesos del mandat de Rosell i Bartomeu, que ara hauran d’afrontar el veredicte de la massa social blaugrana sense agafar dreceres ni forçar els estatuts.

Què et trontollava de l’Espai Barça llavors i què et trontolla ara?

L’Espai Barça ha estat sempre un sopar de duro. Ells ja sabien que no el farien. Ho sabíem tots, però és l’argument que van utilitzar per guanyar unes eleccions. Tot plegat ha estat un lloc on agafar-se, un referent. Sempre ha estat allà quan han tingut problemes: l’endemà de l’eliminació de Roma, per exemple, va sortir a la llum una fotografia a l’Ajuntament de Barcelona parlant de l’Espai Barça. Ara no deixarem que segueixin utilitzant aquest truc de màgia. Al revés, se’ls girarà en contra. Sempre han sabut que no ho farien, no només per una qüestió de llicències sinó també per l’aspecte econòmic. La gestió econòmica de la despesa situa aquesta junta com la pitjor de la història. Superen Gaspart, que va fitxar Overmars i Petit amb els diners de Figo. Bartomeu ha agafat els 222 milions d’euros de Neymar i se n’ha gastat 300 en Dembélé i Coutinho. On són, aquests dos jugadors? I aquí no estem parlant de 30.000 euros com amb Gaspart, estem parlant d’una irresponsabilitat molt greu. També vull recordar que malgrat el pagament de la clàusula de rescissió de Neymar per part del PSG, el club només va tancar l’exercici 2017/18 amb 18 milions de benefici. Qui em vulgui entendre ja ho farà: prou bé que li va anar a la junta directiva aquell any que els seus amics de Qatar paguessin el que van pagar per un futbolista. Sense aquella venda, el Barça hauria perdut 150 o 160 milions d’euros amb les conseqüències que això suposa per a la continuïtat d’una junta directiva.

És tan cert el fet que sense la venda de Neymar no haguessin arribat Coutinho i Dembélé com que els 300 milions d’euros que es van pagar pels dos recanvis s’han de dividir, en l’àmbit comptable, en els anys de contracte dels futbolistes.

Estan acostumats a fer trampes comptables i l’intercanvi entre Cillessen i Neto ha estat l’última demostració. Com bé dius, quan fitxes un jugador has de dividir la despesa de l’operació entre tots els anys de contracte que tindrà. Amb Neymar, tenint en compte el que encara quedava per amortitzar, el Barça va fer un benefici net de més de 200 milions d’euros, als quals se’ls ha de restar la cinquena part dels 300 que es van abonar per Coutinho i Dembélé. El benefici segueix sent de 150 o 160 milions d’euros, no de 18. Aquella operació els va acabar salvant els números. En l’anàlisi d’ingressos mai no s’havien tingut en compte les vendes dels jugadors i ells han fet la correcció i ho han inclòs. Per això han augmentat els ingressos. D’altra banda, el 2010, el Barça tenia uns 400 empleats. Avui en són més de 1.000. Les despeses del club superen també els 1.000 milions d’euros i el deute del club també està per sobre d’aquesta xifra. Cal recordar que, en el referèndum del 2014, van assegurar que no tirarien endavant l’Espai Barça si el deute superava els 200 milions d’euros. I reitero que hem superat els 1.000. Només cal mirar els últims estadis que s’han construït a Europa per adonar-nos de la magnitud de la inversió que suposa fer un nou Camp Nou. El del Tottenham, que no arriba a les 70.000 persones de capacitat, ha costat 1.200 milions, com Wembley i una mica menys que els nous estadis americans. I ara pretenen dir que el Camp Nou el farem amb 400 o 500? És evident que no, i més tenint en compte que la reforma sempre és més cara que la construcció. Estem afrontant una inversió que molt probablement superarà els 1.000 milions d’euros amb un deute de 1.000 milions d’euros. És una bogeria. La gestió econòmica de Bartomeu ha posat el club en risc i això és molt preocupant.

Agustí Benedito, durant l'entrevista amb 'El Món' | Jordi Borràs

Agustí Benedito | Jordi Borràs

Una altra partida que s’ha disparat en els últims anys i que cada vegada preocupa més als socis és la del cost esportiu, la part de la despesa destinada a pagar les diferents plantilles que conformen el club. En el cas de la del futbol, els salaris s’han disparat, sobretot per la inflació que hi ha hagut els últims anys.

És evident que la indústria del futbol ha patit una inflació espectacular darrerament, però és que cal recordar que, el 2010, el cost esportiu del primer equip de futbol no arribava als 200 milions d’euros. Aquest últim exercici vam fregar els 700, 100 més del que li costa al Madrid la seva plantilla. El nostre equip no només s’ha envellit sinó que cada vegada té menys gent de la casa. El 2010, després del sextet, hi havia partits en què tot o pràcticament tot l’onze titular estava integrat per futbolistes formats a la Masia; en els últims anys hem viscut situacions radicalment contràries, en què no n’hi havia cap. Aquest no és només un tema de model de joc, de compromís amb el país i el club. També és una qüestió econòmica, perquè quan juga tanta gent de la casa vol dir que no has pagat cap o pràcticament cap traspàs. El model esportiu que ha implantat la junta de Bartomeu ha tingut un impacte en aquesta partida espectacular. Se’ls ha anat de les mans i han fet fitxatges que ningú no ha entès. És un tema que transcendeix de l’aspecte esportiu. Recordo, per exemple, el cas de Munir. El vam vendre per un milió d’euros i vam pagar la mateixa quantitat per portar Boateng. Tenint en compte que et desprenies d’un futbolista format aquí i que enviaves un missatge no massa optimista als joves de la Masia, realment era necessari dur a terme aquesta operació? O el mateix Carles Pérez, que acaba de marxar aquest hivern… Bé, hi ha models i models. N’hi ha alguns que aposten pel planter com a un element definidor del club esportivament i extraesportiva i n’hi ha d’altres d’alternatius que no mantenen aquesta confiança. I el creixement de la massa salarial, que és on som ara, és una de les conseqüències d’implantar el segon tipus. Si continuem per aquest camí, posarem en risc el Barça i la seva condició de ser més que un club.

La filosofia de club i l’estil han de ser defensats per l’entrenador, evidentment. Sense anar més lluny, aquesta ha estat una de les qüestions que més se li va criticar a Valverde, ja destituït. Però també s’ha de lluitar des de la direcció, des de la presidència. Com s’aconsegueix?

Has de creure-hi i tenir les idees clares. Durant el mandat de Joan Laporta, un dels millors de la història recent del club, només hi va haver un director tècnic. Quants en porta Bartomeu? Això denota una falta de claredat d’idees. Per aconseguir això és molt important mantenir una secretaria tècnica permanent i potent en el temps. Encara s’ha d’explicar l’acomiadament de Zubizarreta. Després va venir una gestió de quatre persones amb el Braida i figures com el Robert Fernández, el Pep Segura… Estem davant d’una falta de concreció d’idees terrible. No hi creuen, sigui quin sigui el discurs i relat públic que venguin. I això ha posat el Barça en una situació extrema, de màxima dificultat i debilitat econòmica. El club està obligat a ingressar més de 1.000 milions d’euros si no vol perdre cèntims.

És una realitat que el Barça ha entrat en el joc del mercat de fitxatges i està pagant quantitats cada vegada més elevades per futbolistes que no estan a l’altura del seu preu. Però també que hi ha fornades i fornades de jugadors joves de la Masia i n’hi pot haver alguna que no generi efectius capaços de fer el salt al primer equip.

Bartomeu es mou a cop d’impulsos i no segueix una estratègia de fons. Deu mesos abans de venir, Dembélé era molt més barat que els 140 milions que vam pagar l’estiu del 2017, després de la venda de Neymar. Llavors, la junta va dir que no podia portar Coutinho perquè suposava una inversió excessivament elevada… però al cap de tres mesos, al mercat d’hivern, el va fitxar. Els dirigents del Barça van a cops d’impulsos i la mateixa destitució de Valverde ara fa poques setmanes ho va demostrar a la perfecció. Es van adonar que al voltant d’un 80% de socis estaven en una posició de contestar l’entrenador i, tenint en compte que sabien que si això no canviava, les posicions de renovació electoral serien nul·les, van actuar. Per això van prendre la decisió. Tot el que fa aquest equip directiu acompanya una voluntat clara de continuïtat, d’aconseguir seguir al capdavant del club un mandat més, i no pas de dibuixar una estratègia. Tot funciona a cop d’impuls electoralista.

“El Barça continuarà sense Messi. Només faltaria. No hi serà ell, però tindrem nous ídols”

Bartomeu va temptejar, abans de triar Setién, llegendes com Xavi o Koeman. Tenint en compte que entén tots els seus moviments en clau electoral, s’imagina que la continuïtat d’aquesta junta es presentarà a les eleccions amb Setién o creu que buscarà una carta més semblant als primers perfils que va cercar?

Sí… si va bé. Ho hem dit al principi d’aquesta entrevista: els resultats són importantíssims. I, malgrat el desastre de gestió que estan fent, si l’equip anés bé hi hauria molta gent que els votaria. Potser no guanyarien tampoc, però rebrien molt de suport. Perquè aquest és el comportament electoral de la massa social del Barça. Bartomeu sabia l’any 2015 que no tenia cap possibilitat de guanyar si no passava el que va passar. Aquelles eleccions no les va guanyar ell, les va vèncer el primer equip de futbol quan va culminar el triplet amb la Champions de Berlín. I ara intenten fer exactament el mateix: sabien que Valverde era una pedra a la sabata de cara a lluitar per la continuïtat i per això l’han fet fora. Si no, no s’entén que el destitueixin després d’un dels seus millors partits, contra l’Atlètic de Madrid a la Supercopa d’Espanya. Per tot plegat, jo no descarto gens que, si l’equip va bé i Setien dona resultats, hi hagi un avançament electoral, sobretot tenint en compte que en cas que no es fes, l’estiu del 2020 començaria una campanya electoral en què tots sabríem des del minut 1 que al final de la temporada hi hauria eleccions, amb tot el que això representa ambientalment. De fet, jo estic convençut que, en cas que no ens hagués eliminat el Liverpool i haguéssim guanyat la Champions, al club hi havia un equip preparat per convocar eleccions l’estiu passat.

I vostè? Amb quin perfil d’entrenador es presentarà a les eleccions?

El 2015, quan hi havia la possibilitat que Luis Enrique no continués, nosaltres vam fer un acord amb Koeman perquè en aquell moment crèiem que era l’adequat de la mateixa forma que també vam parlar amb Monchi per a la direcció esportiva. Ja fa cinc anys d’això, però, i el que llavors era bo no ha de ser-ho obligatòriament ara. I també és important remarcar que, en aquesta qüestió, no és el mateix que els comicis se celebrin el 2020 o que es duguin a terme el 2021.

I Xavi?

Segons el meu parer, en Xavi és el segon futbolista més important de la història recent del Barça, només al darrere de Messi. Ara bé, jo crec que ni ara ni aquest estiu està preparat per ser l’entrenador del primer equip i que ell coincideix amb mi. Està cridat a dirigir el Barça? Sí, indubtablement. És el perfil. És l’adequat. És ell. I crec que ho acceptarà i vindrà sigui quin sigui el president, no només amb en Víctor Font. Entenc que aquest assumpte està fora de la discussió electoral. Ara per ara cal esperar com va Quique Setién, un home que aposta per la possessió i la passada i que entén la filosofia futbolística que agrada al Camp Nou. Al final, però, també s’ha de dir que els que manen són els jugadors. Jo soc dels que pensa, encara que sigui poc popular, que a Anfield no ens van eliminar per Valverde.

Juntament amb l’Espai Barça, el principal aspecte –aquest esportiu– que marcarà el pròxim mandat serà el del Barça després de Messi, és a dir, el de construir un nou projecte sense el jugador més important de la història de l’entitat. Com es gestiona una situació d’aquestes característiques i dimensions?

Amb certesa, el pròxim mandat viurà i haurà de gestionar el Barça post-Messi. Esperem i desitgem que ens trobem aquesta situació, és a dir, que continuï l’any vinent i l’altre. I que hi hagi una renovació del seu contracte, que cal recordar que li permet marxar sempre que ell ho vulgui. Al marge d’això, jo, personalment, entenc la por que hi ha, però no tinc cap dubte que el Barça continuarà sense ell. Només faltaria. No hi haurà Messi, però tindrem nous ídols. Com els ha tingut en el passat. Tots recordarem aquesta última dècada com l’etapa més gloriosa del Barça, però no podem oblidar que vindrà prosseguida d’una altra etapa amb nous jugadors i noves referències per al barcelonisme. I caldrà buscar-les, és clar. Jo tinc la sensació que la gran carta electoral esportiva del continuisme serà, en aquest aspecte, el fitxatge de Neymar.

Creu que Neymar tornarà al Barça?

Sí, ja van intentar-ho i van estar a punt d’aconseguir-ho aquest estiu. Encara no ha quedat massa clar per què no va venir finalment, potser la incertesa judicial de la qual parlàvem abans hi va tenir alguna cosa a veure. Insisteixo: demanen cinc anys de presó per Bartomeu, Rosell i Neymar. Podria entendre que això afectés d’alguna forma el seu possible fitxatge. Ara bé, que Bartomeu i les figures del vestidor volen que torni Neymar és evident. Segur, vaja. I jo crec que l’actual junta directiva s’imagina un Barça post-Messi amb ell com a líder de l’equip.

I vostè, com se l’imagina?

La meva impressió és que quan vinguin les pròximes eleccions, Neymar ja estarà contractat i, per tant, el nou equip directiu el tindrà dins la seva plantilla. També m’agradaria dir, d’altra banda, que a mi em sembla un gran jugador i que la seva venda per salvar un exercici econòmic ha tingut conseqüències esportives dolentes. Si no hagués marxat i, per tant, no haguessin arribat Dembélé i Coutinho, jo penso que potser hauríem guanyat alguna Champions més. La marxa de Neymar va fer molt de mal esportivament. Messi, Suárez i tots els pesos pesants el volien. Potser va ser una necessitat comptable per tancar l’any amb beneficis, però la seva marxa va ser un error. Amb tot el que representa la seva figura, sobre la gespa i dins del vestidor, hauríem encarat les visites a Roma i Liverpool i tot el que hagués vingut d’una altra forma. Encara que als afeccionats culers no els agradin diversos aspectes de Neymar, hi ha coses que s’han de poder dir.

Agustí Benedito, durant l'entrevista amb 'El Món' | Jordi Borràs

Agustí Benedito | Jordi Borràs

Abans ha parlat de la diversificació de vots en el bàndol de l’oposició. En aquest escenari apareixen els pactes, que el 2015 es van descartar. Considera que de cara a les pròximes eleccions s’hauran de contemplar si volen aconseguir l’objectiu final de batre el candidat continuista?

El 2015 vaig mantenir converses amb el Laporta, però jo tenia molt clar que aquelles eleccions les guanyaria el triplet i cap acord no hagués tombat la dinàmica electoral, com es va poder veure amb els 27.000 vots a Bartomeu i els 18.000 que vam fer entre el Laporta i jo. Ara hem de confirmar qui és presenta, és molt important això. Veurem quina és la decisió final de Joan Laporta, que en funció de quina sigui dibuixarà escenaris radicalment diferents. Ell té una bossa de votants considerable i en cas que no hi anés caldria veure cap a quina opció es decantarien aquestes persones. D’altra banda, conec el Víctor Font des de les eleccions del 2010, on ell va ser molt actiu a conseqüència de la seva relació estreta, que encara manté, amb el Ferran Soriano, i es va acabar presentant al costat de Marc Ingla, i crec que té un projecte al cap ben treballat conceptualment. És un barcelonista i catalanista de pedra picada, li tinc molt de respecte a la seva iniciativa i el felicito per haver tingut la voluntat d’iniciar una aventura llarguíssima i de molt esforç, no només econòmic. També és veritat que la història ens diu que pràcticament cap candidat que es presenta per primera vegada a unes eleccions del Barça les guanya. La gent t’ha de conèixer i el soci del Barça t’atorga la condició de presidenciable quan ja t’ha vist en anteriors comicis, i per això jo l’animo a continuar endavant. Sé que no t’acabo de respondre del tot a la pregunta, però per damunt de tot el que percebo com una amenaça i crec que s’ha de superar és la continuïtat d’aquesta junta directiva. I aquest ha de ser l’interès principal que ha de prevaldre. Ho tinc claríssim.

Abans ha assegurat que aquesta també va ser la missió del vot de censura del 2017. Llavors no va aconseguir convèncer els altres precandidats, per catalogar-los d’alguna forma, per remar tots en aquesta direcció. Què li fa pensar que ara serà diferent?

La iniciativa del vot de censura no és una iniciativa electoral. Jo sé que els 13.000 socis que em van donar suport no eren a favor de Benedito. Eren a favor de convocar unes eleccions i que es presentés tothom qui volgués i pogués. Quan vaig parlar amb el Laporta d’unir forces, ell em va dir que ho veia impossible i va decidir que no es volia involucrar, però em va donar suport i ho va fer públicament. Va preferir no promoure una iniciativa que tenia possibilitats de quedar-se a mig camí. Són maneres de ser, de viure el barcelonisme i el compromís amb el club. A mi em va semblar tan greu el pacte que van fer amb la Fiscalia per l’assumpció del delicte fiscal del Barça en el cas Neymar que vaig pensar que havia de fer-ho. Amb el Font no en vaig parlar en aquell moment, però també el va signar. Ara és molt important que tots estiguem a l’altura quan arribin les eleccions i veiem quin és l’escenari que se’ns presenta. El tema dels pactes l’haurem de valorar quan arribi l’hora i sapiguem la posició electoral de totes les candidatures.

Sempre ha dit que és molt important que els afeccionats acompanyin els equips, no només el de futbol masculí, en els desplaçaments. Com té pensat potenciar-ho?

Aquest és un altre dels compromisos electorals que aquesta junta no ha complert. Al marge d’això, jo crec que el que ens fa un club diferent és la imatge que hi ha al món del Barça, del més que un club. Analitzant-ho fredament, la relació amb els socis és el que ens diferencia dels altres clubs, perquè tenim els millors jugadors del món, però hi ha altres equips que també en tenen de molt bons. Per això em sap molt de greu quan veig que el primer equip només va acompanyat d’uns 200 seguidors. Primer hem d’analitzar si existeix la massa crítica, aquella gent que estaria disposada a viatjar però no hi va per alguna raó. L’altre assumpte és l’econòmic, que és una barrera molt important però és completament salvable. Ha de ser un objectiu estratègic del club. És important que l’equip es vegi i se senti acompanyat a tot arreu. Si els afeccionats no poden pagar els desplaçaments, cal que el club els ajudi. Si se’ls ha de subvencionar, fem-ho i quan aconseguim arribar a l’hàbit ja regularem la despesa en aquesta partida. És un interès de club, una imatge que es llença al món.

M’agradaria posar-li sobre la taula dos dels aspectes més positius del mandat de Bartomeu per conèixer la seva opinió: la bona feina que s’ha fet en la visibilització de l’esport femení, sobretot el futbol, i la gestió de la Fundació Barça.

No hi estic del tot d’acord. Pel que fa al futbol femení, tenint en compte l’esforç econòmic que suposa i el cost-oportunitat, ha estat molt fàcil fer-ho. Hi has de destinar només el sou d’un jugador del primer equip masculí, aproximadament i per dir-ho d’alguna forma.

Bé, però s’ha de fer.

Sí, sí, és clar. Em refereixo que ha estat una cosa que ha suposat poc risc. No has de fer una inversió gens elevada per aconseguir una imatge potent. Això no treu, evidentment, que jo ho aplaudeixi. El tema de la Fundació és diferent. Personalment, jo crec que les iniciatives que vetllen per una societat menys desigual s’han de promocionar més enllà del Barça. En aquest món, el club s’hi ha de situar decididament al darrere. Hem de posar la potència mediàtica de l’entitat al servei de totes les campanyes que es duen a terme al nostre país. I aquest és un enfocament diferent del de la Fundació. El Barça no necessàriament ha de ser un actor que competeixi amb altres actors a l’hora de fer accions en la lluita per la desigualtat. No ho critico, està bé, però la potencialitat del club seria enorme si s’associés i coordinés amb associacions i confederacions que lluiten en aquesta direcció. Per aquest motiu, jo, que tinc una visió d’aquesta responsabilitat social que difereix respecte a la de l’actual junta directiva, crec que s’estan deixant passar oportunitats molt grans. Em sap greu dir-ho, però considero que no hi creuen i que tot és cosmètica. Jo no he notat una aposta decidida pel tercer sector. En el programa, nosaltres portarem diverses propostes per potenciar altres iniciatives, no només per impulsar-ne de nostres, i ser efectius. No és la Fundació del Barça la que ha de ser activa en aquesta lluita, és el club sencer. Hem de posar-lo al servei d’aquesta lluita, no només a Catalunya sinó a tot el món.

Benedito vol una Catalunya independent?

Qui recordi els meus últims cinc segons de l’únic debat electoral del 2015 en el qual vam participar tots els candidats ho sabrà perfectament. Jo, decididament, aposto per una Catalunya conformada com a una nació lliure i igual en el conjunt de nacions lliures del món. Així ho veig jo, amb total naturalitat, conseqüent amb la nostra història i allunyat d’un antiespanyolisme que segons el meu parer no té cap sentit. Estic segur que Catalunya té capacitat per governar-se a ella mateixa i que és legítim aspirar-ho a fer a través de vies democràtiques. Si aquesta és la voluntat majoritària del poble català, res no ha d’impedir-ho.

“El Barça no pot ser un actor polític, però defensar amb tota contundència el dret d’autodeterminació del poble de Catalunya i exigir la llibertat dels presos no és fer política. És sentit comú”

I quin paper hi juga en aquest escenari, el Barça?

El Barça no és un partit polític. I el president del club ha de representar tota la seva massa social. Conec milers de socis favorables a l’autodeterminació i la independència de Catalunya, però també sé que hi ha milers de socis catalans que no hi estan d’acord. I la responsabilitat del president de Barça és representar-los tots. Ha d’estar alineat amb la catalanitat i la voluntat democràtica del país, però l’acció política ha de ser pels polítics. Tenim les vies polítiques per fer-ho. No li fem cap favor ni al Barça ni a la política si pretenem que el club es converteixi en un actor polític.

A escala de país, els últims anys han estat històrics. Com valora el posicionament que ha adoptat el Barça? La distància, sigui per propera o llunyana, ha estat la correcta?

Imagino que a la junta directiva actual hi ha sensibilitats diferents. De fet, el dia 1 d’octubre hi va haver dues dimissions per haver disputat un partit que, segons el meu punt de vista, no s’hauria d’haver jugat. Ens estaven atonyinant. Estàvem vivint un episodi de violència extrema i encara n’estem pagant les conseqüències. Jo crec que Bartomeu, com amb la resta d’aspectes, neda entre dues aigües. Sempre ha volgut acontentar tothom i hi ha moments a la vida i a la història que no et permeten aquesta equidistància, que no s’ha entès ni en una banda ni en l’altra. En aquesta qüestió concretament, però també a la resta de qüestions que hem tractat, jo he trobat a faltar decisió i m’ha sobrat càlcul.

Està d’acord amb el fet que posicionar-se a favor de la llibertat dels presos polítics no és fer política?

El Barça no és un instrument polític i l’hem de preservar, en conseqüència, d’una utilització política. Ara bé, no s’han de confondre les coses. Defensar amb tota contundència el dret d’autodeterminació del poble de Catalunya i exigir la llibertat dels presos no és fer política, és sentit comú. És estar a l’altura del país. I tot dirigent que no treballi en aquesta direcció no ho està. És el que parlàvem de l’equidistància: el Barça hauria d’haver estat demanant la llibertat dels presos de forma activa des del primer moment. I no ho ha fet. Com a president del club no podré demanar mai la independència del país, ja que em deuré al càrrec, però el dret a decidir i la llibertat dels presos me l’hauran d’acceptar.

Comentaris

    Ramon Febrer 3, 2020 8:30 pm
    No n'hi ha prou amb fer fora la màfia nuñista. Cal prendre les mesures en favor de la democràcia, perquè la màfia no pugui tornar mai. N'hi hauria prou amb fomentar que hi hagi quants més socis, millor. Ni que sigui posant el carnet a preus simbòlics. Explicar per què la màfia nuñista ha volgut sempre restringir i reduir el cens.

Nou comentari