Adéu al mestre de l’espai-temps

Singular dins i fora el camp, Iniesta ha estat la suma de Guardiola i Laudrup, els seus dos ídols, i un exemple extraordinari d'esportivitat

El 20 de maig del 1922 es va inaugurar el camp de Les Corts, el 20 de maig del 1992 el Barça va guanyar la primera copa d’Europa i el 20 de maig del 2018, avui, es recordarà com l’últim partit d’Andrés Iniesta amb la samarreta blaugrana. Davant quasi 85.000 espectadors, una entrada boníssima tenint en compte que ja no hi havia res en joc, el Camp Nou ha acomiadat el manxec com un mite. No n’hi havia per menys. El 8 del Barça, de 34 anys, deixa un buit enorme. Se’n va el segon jugador amb més partits de barcelonista –només per darrera de Xavi-, 674, el que té el millor palmarès del club –igualat amb Messi-, 32 títols, i el que ha desplegat el futbol probablement més especial, capaç de ser la suma de Guardiola i de Laudrup –els seus dos ídols-, un organitzador i un creador, també un driblador, un ballarí amb la pilota als peus, un superdotat tècnicament amb una visió privilegiada.

Iniesta és el mestre de l’espai temps, que és el secret més ben guardat del futbol i un dels ítems sagrats de l’ADN de la Masia que ara semblen en qüestió. Quan es parla del joc posicional es parla de conjugar aquests dos factors: de saber quan un ha de passar la pilota i quan l’ha de retenir, quan ha de frenar o accelerar, com s’ha de perfilar per rebre o com s’ha de regirar. I en això és el millor. Potser per aquest motiu Iniesta va elegir el Barça amb 12 anys quan la seva família era del Madrid. Ell va veure primer que ningú que el club català seria el seu hàbitat perfecte, i sobretot el més natural. Perquè en Iniesta tot flueix de manera anticipada, gens forçada, com si hagués nascut per jugar a futbol. Ho va fer de 4 als inicis, al planter, després de 6, posteriorment de 7 i finalment es va quedar en el carril del 10 amb el 8 a l’esquena. Segons molts, el millor jugador espanyol de la història.

El llegat i la buidor

 

Després de 22 anys al Barça, debutant al primer equip al 2002 amb 18 anys, l’adéu del capità és un punt i a part a una època. No només pel seu joc sinó també perquè ha estat un exemple d’esportivitat. Els trepitjats i desgastats valors dels que presumeix l’entitat en Iniesta són pal de paller. No s’entén el migcampista sense el seu fair play –no ha estat mai expulsat- i la seva humanitat, la seva bondat, en el millor sentit del terme. No és estrany que tothom se senti Iniesta una mica seu, aplaudit i respectat a tots els estadis d’Espanya i d’Europa. Ho deia Xavi en l’homenatge de divendres: “És un futbolista únic, però com a persona encara més”.

 

El Barça perd un puntal i no té un relleu clar. Valverde s’haurà d’inventar un migcampista –fitxant-lo, possiblement- que pugui cobrir, almenys atenuar, la seva absència, o variar el sistema per fer-lo més quadriculat i vertical. Coutinho no sembla prou acostumat a jugar d’interior i no s’albira cap jove promesa amb prou talent. Potser Aleñá d’aquí un temps, amb el seu propi estil. Sigui com sigui, d’Iniesta només n’hi ha un i marxa encara amb un pes futbolístic molt potent, d’aquí la frustració de pensar que tenia algun any més a l’elit i al mateix temps la brillantor amb que ho deixa. Al vestidor, Messi haurà de fer un últim pas endavant per assumir la primera capitania. En els predecessors –Puyol, Xavi i Iniesta- ha tingut la millor escola.  

 

“Andrés Iniesta”, ha cantat el Camp Nou en peu durant els darrers 10 minuts de rellotge, just després del seu canvi, i més tard en la celebració de la Lliga. Poques vegades s’ha vist un comiat tant emotiu i vibrant, amb Don Andrés assegut a la banqueta mirant a terra, envermellit i vidriós. També molts aficionats han deixat caure llàgrimes. Amb ell se’n va l’últim home que va viure parcialment la travessa del desert del Barça (2000-2004), una època que li va quedar marcada a foc, abans de créixer i lluir amb Rijkaard, explotar amb Guardiola –demostrant que ell i Xavi podien jugar junts i ser el millor duet de mitjos de la història– i, en definitiva, oferir ja madur 10 anys de somni.

Nou comentari